La super dona

La veritat és que la imatge del Martí tal i com se'm presentava llavors se'm feia una mica difícil. Si bé és cert que a mi mai m'ha fet el pes com a noi, del tot com a mínim no, el tenia definit per uns certs criteris que el feien atractiu, si més no. Però després de la seva declaració d'inutilitat pel que fa a comunicar-se amb la seva parella per explicar-li que estava fruïnt d'un amor platònic (incomprensible al meu entendre) amb la Maria, els criteris havien canviat dràsticament i per tant també la meva consideració envers la seva persona.

De tota manera cal dir que quan algú se't presenta diguem-ne indefens, amb el cor a la mà explican-te fil per randa aquells sentiments que costen més de treure, doncs també te'l mires amb uns ulls benèvols. És per això que vaig afluixar una mica, i en suavitzar la rigidesa del meu rostre, el Martí també va afluixar més històrietes... cada cop més interessants.

- Home Martí, és totalment natural que s'empipi... I més si no ho sap fins ara, tot això

- No, sí, clar... és normal - es quedava pensatiu durant uns instants - però és que s'enfadarà...

No entenia cap a on volia anar, però estava clar que hi havia quelcom que no era normal, en les seves paraules.

Finalment, algun dels pensaments mal lligats a dins d'aquell pou de pors es va escolar per la seva boca.

- És que la Judit... es posa molt violenta.

- Què vols dir? Que és agressiva quan reacciona?

- Sí, també... però que és violenta, que arremet físicament contra el que hi hagi davant seu, quan s'enfada.

En aquells moments al meu cap es barrejava la imatge de la Judit, aquella rosseta de cara allargada i la de Hulk. Una massa en femení, vaja. Com podien lligar aquelles dues idees?

L'espatlla on plorar

El cert és que no em va sorprendre gaire que el Martí em sortís de cop i volta amb aquell nom. Maria, Maria i Maria. Qui si no? No la descobrirem ara, a la Maria. Suposo que en el fons ja m'ho pensava, que entre aquests dos hi havia hagut quelcom.

A mi el Martí, després de tot, no m'agradava. Vull dir que és evident que és un noi molt maco i que fa patxoca, però tampoc era el meu centre d'atenció pel que fa a pretendents. Com sempre, ell estava ficat per algun racó del meu cap, i en tot aquest temps ha estat així.

Amb tot, quan el nom d'ella va ser descobert, els ulls se li van il·luminar i d'ençà que no va parar de dir-ne meravelles. Unes frases que, no cal dir-ho, segons el meu enteniment no tenien ni cap ni peus. Que la Maria era atenta? Però si només té ulls per al seu melic! Que si era tan maca, tan dolça... Quan ja no vaig poder aguantar gaire més l'emotivitat amb què el Martí parlava d'aquella ninyata, vaig posar sobre la taula un tema que havia quedat pendent: la Judit.

I certament, el millor estava per arribar, aquella tarda de confesiones en un bar, amb el Martí.

- La Judit doncs... no ho sap.

- Com que no ho sap, des de l'estiu que esteu així i no ho sap?

- No... és que no sé com dir-li, no trobo el moment.

Si hi ha una cosa que em sulfura de les persones indecises és la capacitat per crear excuses, o bé engrandir els entrabancs reals per tal de fer-los problemes indestructibles.

- Doncs potser seria hora de trobar-lo, passats gairebé tres mesos, no trobes? - vaig intentar no ser esquerpa, però per dins no parava de pensar en la cara lletosa que havia tornat a posar el Martí en parlar de la que era la seva nòvia, la Judit.

- Sí, sí... tens raó. Però és que s'enfadarà.

No sé què vaig pensar, però segur que ho vaig deixar veure amb la cara, perquè el Martí esperava amb aquella cara de beat mal parat, ser l'ase dels cops de la meva perplexitat.

El gra de la palla

El Martí estava molt nerviós. En aquell moment jo no vaig entendre el perquè. Bé, es podria dir que vaig malentendre el perquè, ja que hi havia una il·lusió inesperada en aquella trobada i aquelles paraules.
La cosa, clar, no anava per on jo creia, però ja dic que no vaig veure la magnitud de la tragedia fins passat un temps.

En aquest moment podriem resumir que:

1. El Martí i jo ens trobàvem a un local prenent té.



2. El Martí havia de dir-me quelcom molt important.



3. Jo deixava volar la imaginació pensant que s'havia penjat de mi.



4. No en treiem l'aigua clara i jo cada cop em sentia més incòmode (i ell crec que més incòmode no podria haver-ho pas estat).

Finalment quelcom dins seu va empènyer-lo des de les incerteses, va treure el cap de sota terra i va respondre:
- Sí, hi ha una altra persona.

Ja m'ho pensava, però hores d'ara ja sabia que aquella persona no era jo. No ho sé, potser la meva ment fantasiosa esperava que si un noi se'm declarava no fes aquella cara lletosa, esperant una compassió que no arribava perquè no sabia pas perquè havia de fer acte de presència.

Però i si no era jo, qui era? Això no ho dic pas en un tó vanitós, però el cert és que amb qui havia tingut més relació durant les colònies i l'estiu havia estat amb mi.

La llumeta es va il·luminar alhora, per a les meves cavòries i per a la seva vergonya.

- És la Maria?

Els seus farolets blaus es van il·luminar, i des del rostre demanaven clemència, i alhora desprenien una sensació d'alleujariment infinita.

Les "vueltas al cole" massa llargues

Després d'un llarg parèntesi al món dels blocs, em proposo retornar a escriure allò que em passava (allò que em passa).
El meu fort no és donar explicacions, així que passaré una mica per sobre el per què d'aquestes setmanes d'abscència blocaire. El que sí és cert, és que la abscència en si ha tingut a veure amb els blogs, pròpiament. Un setembre i un octubre un pèl curiosos, per dir-ho d'alguna manera.

Aprofito per canviar l'aparença i també per afegir algunes etiquetes, a fi de desemaranyar aquest batibull d'escrits. Que llegint, se n'aprèn molt.

Misteris

Martí, et passa res?

No entenia què passava, però com no en treia l'aigua clara vaig tirar pel dret. No, no tinc res. És que... tornava a abaixar el cap. Valia la pena treure'n l'entrellat ben aviat, perquè les meves especulacions sobre el que possiblement el Martí sentia per mi, començaven a deixar pas a la incertesa, en aquella situació en la que no obtenia respostes clares. I l'incertesa en mi causa estralls ràpidament. Li vaig preguntar directament si li passava res amb la Judit. Bé, sí, sí... hi té a veure. Collonut, les meves sospites es començaven a confirmar. El meu ego començava a sentir-se reconfortat, després d'un temps de sequera considerable. Ja se sap que quan un té fam, fins i tot les molles li fan bé.
Així doncs, em vols explicar què us passa? Ho deia tímidament, però els ulls em guspirejàven per saber per on carai anaven els trets; que jo tinc tendència a fer volar coloms abans d'hora, i em sentia que ho estava fent en aquell moment.

El Martí és un noi que fa molta patxoca, no només de planta també és molt agradable al tracte. Tot i que encara no m'hi havia trobat parlant en segons quins termes, amb ell. Em sentia com la mama que va estirant parauleta a parauleta a l'infant que no sap com manegar-s'ho per explicar-se, fent-se passar la vegonya i el desconcert. Però bé, no era moment de fer anàlisi de personalitat, perquè al noi se'l veia afectat. Talment com si m'hagués llegit el pensament, alguna palanca a dins del caparró dels ulls blaus va ser activada per deixar pas a la verborrea. Per fer-ho més divertit, les idees assaltaven al Martí ara una i ara l'altra, i s'embrollava entre les sensacions i els pensaments. Total, que no vaig entendre gairebé res, i volent resumir tot el regueró d'explicacions vaig dir-li tal com raja: ja no t'agrada la Judith? o és que hi ha una altra persona?

El Martí em mirava com si acabés d'espetar-li una guarrada d'un nivell obscè considerable, més sorprés per sentir-ho que no pas per voler-ho o no; aquells dos fanalets blaus em miraven ben oberts i d'alguna manera esperaven que jo seguís intuitivament desbrossant l'embarbussament d'idees. Ell, menys mal, va fer el favor d'assentir amb el cap. Cada cop em sentia més la mare, deixant pas a la terapèuta. M'estava pensant en cobrar-li la sessió, a mode d'instar-lo a convidar-me al te, com a mínim.

Amb tanta torpesa per la loquacitat del noi, ja se m'havien abaixat considerablement els "fums" (diguem-ho així), per la possibilitat que el Martí m'estigués expresant, asseguts a les catifes d'aquell local, que li agradava.

Prenent te

Vam quedar a plaça Catalunya, perquè el Martí arribava amb el ferrocarril, a les set de la tarda.
A mi per norma general no m'agrada quedar pel centre, perquè sempre acabes anant a petar a bars de guiris on el claven una animalada per prendre qualsevol cosa. Aquests dies, amb les terrassetes parades, al bar més cotxambrós et cobren a més a més, un suplement.

El Martí feia 10 minuts tard quan vaig rebre un missatge al mòbil.
Ei perdona, he perdut el de i vint, arribo en 5 minuts!
En aquell moment vaig conèixer la gran lliçó del Martí: sempre arriba tard, i quan diu cinc són deu.
Finalment va fer cap a Canaletes, ens vam fer dos petons i vam anar cap al carrer Tallers a la cerca d'un lloc per seure. A Ramalleres, que hi fa cantonada, recordava que hi havia un bar d'estil àrab que em va agradar molt. En arribar ens van demanar que ens descalcéssim. No estava ple. Vam demanar un parell de tes i vam prendre lloc als coixins de cuir pintats, a terra, sobre les estores que cobreixen el terra del local.
La conversa va girar entorn què haviem fet després de la estada a la casa de colònies, posant-nos al dia dels dies posteriors: jo estic fent casals, ah doncs jo ja estic de vacances! vas enlloc? crec que no, no tinc cap proposta. I tu què fas? jo ara faré el casal fins a l'agost i llavors marxarem amb la Judit a Navarra... Ah si? quina sort! jo hi vaig ser fa dos anys i em va agradar moltíssim! Sí, jo no hi he estat mai, però la Judit hi té família...

Està clar que la incertesa de la relació entre el Martí i la Judit s'anava disipant, a mesura que avançàvem la conversa. Després de tot, no m'havia donat gaire marge a deixar volar la imaginació després del missatge del Martí. Està clar que havia pensat coses, perquè jo sóc feta d'aquesta pasta m'agradi o no, i alguna o altre divagació sobre el per què del missatge amb la corresponent pujada de ego sí que vaig tenir. Però com ja m'esperava l'ennuviament, no vaig deixar volar els ocells gaire alt.

Així podreu estar-vos a casa dels familiars, no? Sí, sí... la idea és aquesta... ens estalviarem uns quants calers amb això. Ah doncs que bé! Quants dies hi sereu? Doncs uns deu dies, i després jo he de tornar a Barcelona per preparar un examen, i la Judit es queda allà amb la família uns dies més...

Al principi m'ho semblava a mi, però cada cop que el Martí mencionava a la Judit abaixava lleugerament el cap, com a qui li fa vergonya dir segons què, que s'amaga de les seves pròpies paraules com pot.
Estava avergonyit de dir el nom de la seva xicota? Havia de sentir-se malament per quelcom que sentia, amagava, desitjava en secret? Era jo part d'aquell sentiment, amagat, desitjada en secret?
Mentre el sucre es desfeia a poc a poc entre les fulles de menta, jo feia volar ben alt els pensaments.

De vacances

Un cop acabades les colònies, ja no vaig seguir fent el casal d'estiu: el Santi, el monitor a qui substituïa s'ho va poder manegar per fer el matí-tarda a l'escola.
Després d'uns quants dies desconnectada literlament del món, començant l'estiu amb un cansament acumulat que es tradueix en dormir fins tard, sortir de casa preferentment quan el sol ja és baix, fer un parell de dutxes al dia, aquest matí rebo aquest missatge al móbil:

Ei Marina, vols que quedem algun dia d'aquesta setmana per fer una birreta? Jo baixo a Barcelona gairebé cada dia, ja diràs quan et va bé.Martí

Sota els estels

A mi anar de colònies, campaments quan hi anava, sempre ha fet que avivéssin en mi sentiments. No els sé concretar en bons o dolents, sentiments en general. Fa uns dies vaig llegir en algun lloc, que anar de campaments seria el competidor ideal per al share de pantalla pel que fa a reality shows de la tele que venen tant, tipus "gran hermano". Jo ho evidencio: fins i tot anant de colònies, a treballar com a monitora, estàs més obert, receptiu, dones més. Potser és la conjuminació dels nens i nenes, l'entorn natural, o el cel estelat que no es troba a la ciutat. Però estàs diferent.

El fet és que batalletes de la feina a banda, notes insinuants amb efectes inesperats i ulls blaus descoberts (i mirades a la nuca fulminants conseqüentment), les colònies no van tenir gaire més d'especial, a banda de la darrera nit.

Un cop vam haver fet la vetlla amb tots els nens i nenes, uns quants jocs de nit, una mica de tocar la guitarra, una mica de ploreres per part del sector infantil femení, la última quarentena de petons abans d'anar a dormir, va arribar la vetlla, la última, dels monitors.

La Maria va anar a fer un volt, a veure el Xavi, com totes les nits des de la primera. De fet, era evident que no la veuriem més fins demà al matí gairebé al temps que ens hagués de venir a buscar l'autocar (amb l'emprenyada per part seva). Amb la Judit, el Martí i ell vam quedar-nos a la sala de monitors una estona, fins que ells dos van decidir marxar, i jo aquí vaig pensar que potser sí que hi havia quelcom, tot i que no ho van dir en els cinc dies. Ens vam quedar sols.
Era un gran moment, segurament durant l'any havia fantasiejat en un moment així, així que vaig decidir no posar-me nerviosa, tot posant-m'hi.
- Anem a fora? fa força calor en aquesta sala?

Agafant el polar i la bossa de princesas que quedava, vam sortir del casalot. A fora no hi feia gaire fred, almenys durant els primers deu minuts no en feia. Ens el vam fer passar caminant al llarg del pla on haviem fet la majoria de les activitats durant aquells cinc dies. Allunyant-nos de la llum groguenca que il·luminava la porxada, el cel es mostrava, ara sí, ple d'estels.
Vam estar xerrant de moltes coses, al principi tan sols de com havien anat les colònies, de quan aquell havia fet allò o això altre i altres batalletes. Saltant-se el protocol de coordinador, comentant per sobre què tal havia anat amb els altres monitors (i òbviament, el cas gossil de la Maria!). Però també ens vam posar una mica al dia de què fèiem cadascú quan no ensenyava als nens i nenes a menjar. Ell, que ara ja ho sé que és sociòleg, té una visió molt crítica sobre les coses del seu voltant. Li vaig fer algun comentari sobre aquelles samarretes reivindicatives i vam riure una mica.
Amb la passejada vam vorejar la casa per fora, per un caminet fet pel pas entre l'herba, fins arribar a la part més baixa de la finca que estava en construcció encara. Des d'allà veiem de nou la llum groguenca de la entrada principal, i hi podiem arribar passant per sota d'un arc que pertanyia a la part antiga de la casa, per un camí de pedra. Vam fer quatre passes però ens vam asseure allà, mig a la penombra i amb la visió parcial del cel i la muntanyeta que limitava la casa, al davant.
No hi va haver demostracions de masclisme monitoril amb la guitarra, tocant hotel california dels Eagles, ni pinitos corals per part meva. Tampoc ens vam asseure abraçats per fer-nos passar el fred; ell que és tan insegur, tot i com es mostra, i jo que tot i que a vegades se m'acut fer bajanades com escriure notes anònimes a un goril·la i una gazel·la perquè es trobin, m'havia promès no posar-me nerviosa i per tant, ho estava més del necessari. Així que la imatge kumba fraternal no va esdevenir.
Simplement vam seure, vam menjar princesas i vam xerrar molt, sobre coses que no pensava que pugués parlar amb algú de la meva feina (monitores quarentones o ninyates); vam fer un repàs a l'actualitat, i no pas em refereixo a la premsa del cor: una mica de traspàs de competències, una mica de repatriacions i immigració, situacions desiguals, i també una mica d'Henry.
La Maria ens va trobar quan anava cap a la casa a buscar qui sap què, a quarts de quatre i vam donar per finalitzada aquella vetlla mítica, com si ens hagués enxampat algú i haguéssim de tocar el dos.

Que ell val la pena ja m'ho ensumava, però ho vaig acabar de corroborar. El que està per constatar és si la dita guanya (tiran más dos...) o la experiència avança posicions.

A foc fort

Les persones son realment imprevisibles. Quan vaig deixar les notes, al coixí i a la porta de la casa del costat, vaig pensar que la suggerència transgredia els límits de la racionalitat. Però és que, en el fons, seguim sent bèsties i els instints ens ragen d'allà, ho vulguem o no. Jo tampoc m'hi veia fent tal rebequeria, però tots tenim els nostres arranques i en el fons pensava que allò no passaria d'una anècdota que contar.

El Xavi magrejava la Maria, i ella feia sorollets complaents mentre jugava a mig tancar les cames mentre ell feia esforços per situar-s'hi. A mi que em costa poc mirar-me aquestes coses amb gust, no vaig tenir voluntat de quedar-me a veure fins a on arribaven; em veia un goril·la i una gacel·la, bèsties de mostrusenyor, ajuntades per la perversitat d'un encontre forçat.
Vaig abandonar la meva situació de vigilant quan la cosa es posava millor: un baluern d'olles i cassoles va esdevenir just quan girava cua i travessava el menjador altre cop en direcció a la porta de sortida, mig ajupida. La passió animal és irrefrenable.

Ara només quedava esperar quant tardaria la Maria en explicar-nos la seva aventureta amb el cuiner de temporada. El cert és que jo no me'n vaig "assebentar" fins gairebé al final de les colònies, la persona triada per al relat amb pèls i senyals va ser la Judit. És el "mètode Maria" per fer sentir propera a la gent que no coneix de res: para l'orella que t'explico amb qui m'he embolicat. I és que a mi la gent que va escampant-se de bones a primeres, no és que em faci gaire el pes.

La Judit no la vaig conèixer gaire, durant aquestes colònies. Tot va ser cordial, però no vam fer-nos massa. Per una banda pel fet que la Maria se li empaparrés, i per l'altra pel que crec jo eren certs atacs de possessivitat envers al Martí, aquell nano dels ulls blaus que sembla ser que estaven junts o hi havien estat o no sé ben bé com anava. El fet però, és que sovint em notava al clatell dos ulls aprofundint en cada gest i paraula, quan la ocasió feia que estigués amb el Martí a soles durant més de dos minuts.

Instints humans

La nota que hi havia al llit de la Maria deia així:
Necessito que m'ajudis a preparar el sopar, tinc molta feina. Em donaràs un cop de mà? Quan t'enduies la safata, et mirava caminar i he pensat que no duies roba interior, és així? 20:30 a la cuina.

El Xavi al seu temps se n'havia trobat una a la porta de la caseta del costat, a primera hora de la tarda:
Ens trobem a les 20:30 al teu obrador. Jo no duc mai roba interior, espero que tu tampoc. A veure com treballes.

Després de berenar, i en plena activitat amb els nens, cap a les vuit, la Maria ens va dir al Martí, la Judit, a ell i a mi, que havia de fer una trucada important, i que necessitava anar a fer una telefonada en aquell precís moment. Jo em vaig quedar de pedra, però potser havia subestimat la "gossor" de la Maria.

A un quart repicat de nou li vaig dir que anava al lavabo, que tornava en deu minuts. Per circumstàncies de proximitat, vaig anar als lavabos del costat del menjador, a la planta baixa. Vaig aprofitar per anar al lavabo, ja que hi era, i sortint-ne vaig ficar el nas a la porta del menjador que estava mig ajustada. A la cuina hi havia llum. En aquell moment vaig tenir una espècie de déjà vu, tot i que més aviat em feia gràcia trobar-me recurrentment en situacions d'aquest tipus.

Em vaig acostar cap a la finestreta que comunicava el menjador amb la cuina, per on el Xavi ens passava les safates de menjar. Vaig tenir temps de veure com la Maria reia amb aquell somriure irritant, mentre es mirava al cuiner de temporada de cua d'ull, mentre ell se li acostava amb l'instint humà sortint-li per les puntes dels dits.
El Xavi va voler comprovar si la Maria certament no duia roba interior, tal i com deia la nota que havia trobat, i va engrapar-li les cuixes mentres li pujava la faldilla, tot d'un sol cop. Ella es va fer la sorpresa, perquè està clar que no ho estava gens, i mentre les mans d'aquell morenàs li tocaven ara la cuixa, ara la natja, ara la cintura i es recreaven en el fet complaent que la Maria s'havia tret les calcetes abans de baixar a la cuina, ella es recreava en el moment i deia les úniques cinc paraules que li vaig sentir dir en aquell moment (i posaria la mà al foc, que en el conjunt de tota la jugada, "hola" i "adéu" exclosos del recompte): en què vols que t'ajudi?

Com els olora

A l'hora de dinar la Maria se'm va asseure al costat. De vegades penso que li caic bé, i encara no entenc per què la veritat. Estavem asseguts amb els de primer, que són els més llestos, i tenen calada a la Maria igual que jo.
Després de l'amanida verda, la Maria es va aixecar per anar a cercar la truita de patates, com és habitual hi ha un encarregat per taula a cada àpat. La Maria, que no ha entès que la responsabilitat l'han d'assumir els infants, per fer-se partícips de l'àpat, hi va anar ella (o bé, potser, ja la va assumir un infant, després de tot).
En tornar, em va mirar amb cara de gossa, que per ella deu ser cara d'entremaliada. Has vist al noi de la cuina? Va deixar anar una versió lleu del seu riure. No diré que m'ho veia a venir, però per la Maria és esport nacional clitxar als tios. I tirar-se al seu coll, la pràctica habitual un cop clitxats. Li vaig dir que no havia tingut la oportuntiat, intentant deixar tancada aquella conversa que ja sabia com aniria. Tia doncs és guapissim (tia? però qui s'ha cregut que és aquesta?). M'ha dit que fa intensiu durant el juliol i està cada dia aquí treballant; dorm a la casa menuda del costat, saps?

Essent sincera, la Maria no és que em caigui bé exclusivament perquè no hicomparteixo valors, idees, formes de fer amb ella; també és perquè no comparteixo aquest cos voluptuós que mostrusenyor li va entregar. És que no hi ha dret, d'alimentar el tòpic de la guapa tonta i la llesta lletja, però és que els exemples estan arreu. No sé pas què li donaven de jalar, quan era més petita que ara, però de ben segur que a ma mare no li van aconsellar l'aliment que fa crèixer el pit de tal manera. I és que ja ho diuen per allà, que tiran más dos... i així és, perquè si els hagués d'interessar per parlar, al tio o tia que li agradés la Maria, aniria ben llest.

Vaig veure una oportunitat, així que quan vam acabar amb la carn arrebossada em vaig oferir a anar a buscar la safata amb talls de síndria a la cuina. Efectivament, allà estava, el cuiner de temporada. La veritat és que el noi feia força patxoca, ben moreno de pell i amb el cabell fosc, alt i amb bona planta. Li vaig demanar la safata per la taula i li vaig preguntar com es deia. Xavi, va dir somrient maliciosament (a veure si aquest es pensava que jo era del tipus Maria...).

Mentre els nens i les nenes jugaven a pilota abans de l'activitat de la tarda, vaig passar per la sala de material a recollir un parell de fulls blancs i un bolígraf. M'hi vaig esmerçar tant com vaig poder, tot i que la veritat sigui dita vaig anar una mica fins al límit amb el contingut, però volia posar a prova els instints humans.

Més tard, a l'hora de berenar, la Maria descobriria que tenia una nota al seu coixí.

Hasme tuya

El Martí i la Judit eren els amos de les bosses que havia trobat a l'habitació de monitores. Treballaven a la mateixa empresa, però a un altre centre. No els havia vist mai abans. Segur que no, perquè aquells ulls els hagués recordat sense problema.
El Martí té uns 20 anys, és alt i més aviat sec. Però no sec d'esprimatxat, sec de fibrat: de fer atletisme, natació, rem, hòquei, i de tant en tant futbol (tot això en diverses etapes de la vida, des dels dotze anys). Té allò que en diuen "memòria muscular", que ja ho voldrien molts. Per fer-ne una explicació entenedora, ve a ser que el qui es fa pernil a si mateix a base d'exercitar el múscul, sempre es mantindrà més o menys pernil quan torni a l'activitat física intensa. Fa patxoca, vaja.
Però fibres a banda, el Martí encandila la sensibilitat amb el blau intens dels seus ulls. És el blau i unes pestanyes presents i fosques que l'emmarquen, que els fan especials.
Així el meu desdeny al girar-me per esborrar qualsevol confusió que pogués barrejar la meva persona amb la Maria, em va passar per complet en veure'l.
- La Marina? Em pensava que vindria un altre noi, el Santi es diu?
- Sí, en principi sí, però al final no va poder venir i sóc jo qui he vingut en comptes d'ell.
- Ah doncs perfecte!... a nosaltres, a la Judit i a mi (m'assenyalava una noia) ens ha pujat la Mireia en cotxe, amb el material. Ja el tenim tot guardat...
Va seguir comentant, mentre jo li feia que sí amb el cap, que havia desat els dacs i la plastelina a la nevera, perquè amb la calorassa que queia segurament s'haguéssin desfet abans no els haguéssim fet servir, però el meu cervell va tornar a l'estadi anterior en sentir aquell nom propi: l'assetjament de la Mireia envers el coordinador de monitores.

Jo ja estava carregant-me de valor per veure com la jefa es desfeia davant seu, entre miradetes i avançaments mínims de cames, i com ell anava perdent posicions fins a topar de cul amb una de les taules del menjador. I llavors a ella li va sonar el mòbil. El duia a la mà i el va agafar d'immediat, es va girar "como una ola" i se'n va anar deixant un com estàs ben allargat i ben fals, a l'aire del menjador.
Ell va acotar lleugerament el cap i es va passar la mà pel clatell. Volia dir això que s'ho estava passant malament amb la jefa insinuant-se-li? I va tornar-lo a aixecar, deixant que la vista li vagaregés per la sala, entre les cuites dels nens i nenes. Fins que va topar al punt on ens trobàvem el Martí i jo.
El Martí ja havia conegut la Maria, que és com una gossa i els olora de lluny, i se li havia plantat al davant mentre jo vivia aquell lapse vigilant els moviments d'una i l'altre. La ninyata ja traspuava aquella simpatia tan seva que a mi em treu de polleguera. Però ni tan sols el crit agut d'aquell somriure histèric va poder corrompre el contacte visual entre ell i jo. I llavors es va esbossar un somriure, com del qui troba un punt de calma entre el caos, un alleujament. Un somriure transitori i tímid, terrorificament còmplice d'un sentiment. Vull aclarir que no va ser fruit de la meva imaginació fantasiosa, aquell somriure va esdevenir en aquell moment. Un moment d'aquells de dir hasme tuya, perquè si no és ara no sé quan serà (i a més, mai se sap quan la Maria podria tirar-se-li al coll). Però està clar que el moment no va arribar aquell matí al menjador.

Les ninyates

La Maria és una de les ninyates que treballen amb mi. Les anomeno ninyates per tal de diferenciar-les de les quarentones, amb tots els meus respectes per aquest segon grup d'edat. Les ninyates ho són per joves amb la sang en bull i les hormones a punt d'explosionar en qualsevol moment, pròpies està clar de la seva edat. Tot això se'ls nota quan enraonen, sobretot pel contingut del que diuen. Però hi ha un tret diferencial i característic en el moment en què... riuen. Aquell riure agut que envaeix l'espai proper. Hi tinguis confiança o no, se t'arramba, et busca, t'estreny. Com elles mateixes fan.

La setmana passada vam anar de colònies amb els nens i nenes que els pares i mares els havien apuntat a aquesta activitat de pre-agost, és a dir vacances, és a dir juliol. És com el típic casal d'estiu, però es marxa els cinc primers dies. Jo en principi no hi havia d'anar, però a la reunió de monitores que es va fer la setmana anterior, m'ho van proposar ja que el Santi, un dels monitors (i no monitora) de l'escola on treballo no hi podia anar, a última hora. Seriem doncs, ell, la Maria i jo. No sé per què em va semblar que la Maria feia certa cara de desil·lusió quan a la reunió va sentir que jo ocuparia el lloc del Santi. És vox populi que el Santi i la Maria, de tant en tant, tenen aquelles trobades furtives a la sala de monitores quan és l'hora de fer la digestió. Jo entenc el sentiment; la calor d'aquella estona, les ganes que s'acumulen a l'estòmac i més enllà. Però no crec que sigui l'espai ni el moment adequats per sufocar-la. No sé si ell ho sap, espero que no, perquè saber-ho i no fer-hi res té tela!

Aniriem doncs amb un barrejam de nens i nenes de primer, segon i tercer de primària (d'egb, que deien abans) a una granja-escola de Santa Maria de Besora, on es va any sí, any també.
Jo, no cal dir-ho, no tenia al cap passar-me aquests cinc dies fora de casa, però la perspectiva de passar unes quantes nits a la llum del foc de camp i els estels a la seva vora, em van fer replantejar la situació. Aclareixo que a les granja-escoles no es fa foc de camp en cap cas, però és el moment entranyable que em ve al cap a una motxillera de cap a peus com jo.
El primer dia en arribar, després d'un trajecte en autocar més o menys accidentat, perquè ja se sap que els elements calor, corbes i olor a ambientador pino tots junts fan escarafalls entre la població infantil i ninyatil, vam arribar a la casa de colònies. En deixar les bosses a l'habitació on, està clar, ja estava imaginant els moments íntims i entranyables que passariem, em vaig adonar que hi havia dos motxilles a sobre de dos dels matalassos de les 3 lliteres. Un cop al menjador, on hi havia una corredissa important de nens i nenes, vaig veure la Mireia parlant-hi. Està bé, que la meva ment malaltíssa em fa veure el que no és, o més ben dit, el que em puc arribar a imaginar, però no se'm va escapar una caiguda d'ulls de la jefa que feia eriçar els pèls del clatell. Per la sensualitat, vull dir. No per l'anti-estètica que representaven els shorts del Decathlon color violeta. Quina concentració de luxúria per mil·límetre quadrat que duien aquelles pestanyes banyades de rimel! Tot aquest reguitzell de comunicació no verbal em va fer caure altre cop als meus dubtes posteriors a l'esceneta de la oficina.
Mentre escrutava els moviments de la jefa, una veu al meu costat em va dir "Hola, ets la Maria?". Vaig tornar de la òrbita paranoica i em vaig girar, no pas amb massa interès cal dir-ho, dient "no... jo sóc la Marina".
Ostres, quins ulls.

Apocalipsi ara II

No feia veu de sorpresa, ni d'empipada, ni molt menys. Pel seu to hagués dit que s'acabava de trobar el seu nebot preferit a la porta de casa seva amb un gran somriure i unes quantes flors collides al parc (per dir qualsevol cosa queca). A mi em va desconcertar de tal manera que vaig perdre el fil de la excusa que estava elaborant a marxes forçades, així que vaig barbotejar alguna incongruència i ella va voler donar la situació per acabada recordant-me que la reunió era l'endemà, a les sis. A tot això, jo ja m'havia incorporat i feia cara de tòtila, i se'm notava i per això ella va rematar el comiat doncs ja ens veiem demà, oi? que vagi bé Marina.

Va ser en aquell moment i no pas en cap altre quan em van venir al cap totes les excuses útils i inútils que podria haver fet servir: és que se m'ha caigut el mòbil per aquí, em sembla... és que volia mirar l'horari de la oficina... I mentre me'n recordava vaig observar com la figura de la Mireia entrava de nou a la mitja llum-foscor de la oficina. No m'hi vaig fixar perquè sí, és que era per fixar-s'hi: unes sabates de taló de mig pam, una faldilla ben curta i una samarreta de tirants ben alegre, i no pas per les floritures que hi duia. És el límit quan el glamour tendeix als anys 80, la Mireia. Li deu venir per l'edat. Amb tot, jo no l'havia vist mai vestida així. Què carai hi feia vestida així?

Mentre m'allunyava, ara sí cap al metro, de la oficina de la penombra, de la imatge d'aquella motxilla a sobre la cadira d'en Marçal, del joc de llum i ombres a la sala de reunions, de les sabates de taló ressonant a l'entrar un altre cop, em van venir un munt de preguntes al cap sobre moltes coses relacionades amb un possible affair entre la Mireia, la jefa incorruptible i ell, aquell meu home que no ho és. Però la pregunta que les resumia totes era sens dubte una: es pot saber què carai faig pensant en tot això??

Apocalipsi ara

A mi no m'agrada la gent tafanera, i encara diria més ja que les xafarderies i les mestresses de fer safareig em provoquen una certa repulsa, per aquest ànim de ficar el nas on no ho demanen. Però el que sí que és cert és que en algunes ocasions, quan el dubte no deixa lloc a altre cosa que la curiositat, he de esbrinar què carai passa. Així que em vaig aproximar encara més fins la porta de la oficina.
Quan vaig plantar-m'hi al davant només vaig evidenciar el que veia 10 metres abans: l'entrada era a les fosques, però estava mig il·luminada per la llum que arribava del passadís, en concret de la primera sala a la dreta. Allà és on acostumem a fer reunions, quan és el dia i l'hora que toquen, els monitors. És la típica sala de taula rodona al punt central, amb un moble d'estanteries de peu farcit d'arxivadors i altres documents. A la taula del Marçal, a l'entrada, tot estava perfectament ordenat: cap paper sobre la taula, cada carpeta a la seva gaveta, els bolígrafs al seu pot. Em va fer pensar que ell havia acabat la jornada laboral aquell matí, i si és que hi ha altres treballadors a la empresa feia tot l'efecte que al igual que ell no havien tornat després de dinar. Tots, està clar, menys qui havia obert la porta a ell, el coordinador de monitores. Acabava d'adonar-me que la seva motxilla estava a la cadira d'en Marçal quan vaig veure algunes ombres movent-se, a la sala de reunions. No sé per quin sentit primari, les persones ens ajupim quan ens volem amagar, com si fóssim neandertals que s'amaguen darrere uns arbustos per tal de no ser divisats pel preisard paleolític de torn. La veritat de la vida moderna és que quan estàs ficant el nas allà on no et demanen, perd el sentit ajupir-se davant d'una porta de vidre, quan l'habitació que estàs observant des del teu amagatall no-existent és a la penombra i tu a l'altra banda a plena llum del dia. Per la consegüent definició, tu veus qui hi ha a dins amb certa dificultat, i els qui són a dins et veuen amb tot detall, estiguis dreta o ajupida. Així que després del breu joc d'ombres, vaig sentir encara una mica d'enrenou (algú que sortia de la sala) i en comptes de girar-me i tocar el dos vaig genoflexionar encara més per, ara sí, quedar-me de cuclillas, que en diuen els castellans, sense saber què passaria exactament.
El que va passar es veia a venir des de feia estona. La porta es va obrir i jo no sabia on ficar-me: la Mireia em mirava amb cara d'astorament, i no vull ni imaginar-me la que feia jo. La pregunta era evident però calia fer-la:
- Què hi fas aqui?

...

Vaig arribar a la oficina de l'empresa de monitors quan faltaven cinc minuts perquè fóssin les sis. El meu fort, sens dubte, no és pas la puntualitat. Malgrat tot, vaig sortir amb molt temps de casa perquè no sabia ben bé quant de temps trigaria a arribar-me a l'empresa, a Les Corts.

Quan vaig arribar a la porta, no hi havia ningú. Ningú a dins, la porta era tancada amb clau, ningú a fora esperant; cap de les quarentones, cap de les ninyates. Em va semblar un pèl estrany, essent mitja tarda de dilluns em suposava que hi hauria el típic i tòpic tràfec d'una oficina. I a cinc minuts de l'hora a la que ens haviem de trobar, no hi havia cap de les monitores. De l'empresa no en conec molta gent, tan sols el Marçal que és qui truca quan cal una substitució i d'oïdes a la Mireia, la jefa jefa, que porta els papers, els cèntims i, pel que sé jo, a la gent una mica de bòlit. Vaig aprofitar per fer una mica de reconeixement de l'entorn, ja que d'aquell barri no en coneixia un borrall... el Camp Nou a banda, està clar. Des del carrer on era, que ni me'n recordo del nom ara mateix, podia veure el campanar de l'església de la plaça major, tal vegada la única plaça perquè jo no en vaig veure cap altra de camí cap allà. Era d'un groguenc esmorteït de per si. Estava cavil·lant sobre si les campanes encara hi serien o hi hauria un sistema d'audio per despertar el veinat a cada quart, quan de cop i volta va aparèixer ell, el coordinador de monitors. Duia una samarreta d'aquelles seves, que he trobat el dibuix per internet i tot:
Aquesta és de les que m'agrada més, de fet. L'abillament restant no tenia res d'extraordinari, exceptuant que s'havia afaitat (aleluya!) i que s'havia tallat el cabell (impecable!).
- Ep, què hi fas aquí - va fer sorprès
- Què hi faig? Venir a fer reunió, faig. Com tu, no? On són els altres?
- Reunió d'avaluació, vols dir?
- Sí, clar, tal i com vam quedar dimecres passat...
- Ui Marina, em sembla que vas errada: la reunió és demà, a les sis.
En aquell moment la meva boca només va poder articular la pregunta que em surt de dins, sense ni que jo no ho vulgui, en moments d'atordiment i/o astorament absolut:
- Com? - i el cop de so que m'havia pujat per la tràquea com un eco interior em va omplir la boca sencera.
- Sí... així és com vam quedar - deia a poc a poc - avui no hi ha reunió, t'ho ben asseguro. Em sap greu de veritat. ..De què rius?
"De què ric", merda! M'havia quedat trabada en algún instant d'alguna historieta frugal on ell ja s'havia tret la samarreta radical.
- Ahm... res, la situació. Quina gràcia tu... doncs... quina confusió, sí! - i vaig començar amb el meu discurs apressat, de quan les idees i les sensacions se m'embarbussen - Doncs potser que marxaré, perquè clar... bé, ja ens veurem demà, oi?
Ell feia mutis, em mirava com si estigués una mica tocada del bolet. Clar que n'hi ha com per mirar-me així, segons quan.
- Sí, i tant, ens veurem demà.
Ens vam acomiadar amb un vinga adéu o un salut o un que vagi bé, jo no me'n recordo perquè el meu cap estava trasbalsat: en primer lloc, m'havia equivocat de dia (gairebé tres quarts d'hora de viatge en transport públic...), m'havia trobat esperant a la porta del despatx, m'havia trobat amb ell i m'havia quedat embadalida mirant-me'l mentre parlàvem.

Vaig començar a fer cap a la plaça de l'església groguenca, no perquè la boca de metro estés cap allà, sinó perquè era el primer punt de fuga que vaig trobar. Al punt d'arribar-hi em va venir al cap com un llamp el pensament "i ell, què hi fa aquí?", si hem quedat demà, i més, si la oficina està tancada. Em vaig girar, i tot just en aquell moment la porta de la oficina es tancava. Aquell pany era tancat, ben segur. Jo dubto que ell tingués pas claus del despatx. Si ell no tenia claus, havia de ser llavors que la porta l'hagués obert algú per dins. Però no hi havia ningú.
En aquell moment tenia dues coses a fer, per la poca part de tarda que quedava fins al vespre: anar-me'n a casa a estudiar o intentar esbrinar qui havia obert aquella porta. Me'n vaig tornar carrer avall, direcció a la oficina.
Quan era a uns vint metres, vaig poder veure un reflex de llum que venia de dins: no de l'entrada mateix, on el Marçal hi té la taula, però hi havia llum de fons (i tenia molt clar que abans no hi havia cap llum encès).

L'altre dia, al cole

Dimecres passat va acabar el curs escolar de primària, i amb ell la meva percepció d'ingressos.

A banda de les peles també enyoraré altres coses, tot sigui dit. A banda del coordinador de monitores, el meu nen preferit de classe, l'Estevet. Sí, sí, la pedagogia diu que un educador no pot tenir un nen/a preferit/da perquè se li nota (mentida!) i perquè crea rols desiguals envers el grup (no n'hi ha per tant...). Però jo crec que les coses assumides d'un bon principi, fan de més bon anar.
L'Estevet és un nen de cinc anys, però que sembla que ja en tingui sis perquè és molt espavilat! Encara que no ho sembli, es nota la diferència dels cinc als sis. És un nano amb panxona i unes galtes de pa que no se les acaba, i els dits rebassudets. El cabell el duu curt i és fosc, fosc. Té ulls de tita i és un tremendo: se li veu quan en farà alguna, per la cara que se li posa de entremaliadot, i els ulls de tita que se li posen, tremendos, també.
Al menjador, es porta com una perla. Gana no li'n falta mai, així que no és d'aquells que se't queden eternament al primer plat fins que és hora de pujar a classe i te les has d'empescar per fer empassar el segon i el iagur d'un sol cop.
El dimecres em vaig acomiadar d'ell (bé, d'ell i de la resta del curs, entenguem-nos) i se'm va abraçar i em va dir "l'any que ve estaràs al cole?" i jo li vaig dir que sí, sense pensar-m'ho, tot i que no tinc molt clar quin és el meu futur treballant al menjador, sobretot després del que va passar dilluns.

Així doncs, quan s'acaba el curs s'acostuma a fer una reunió amb l'empresa que contracta els monitors i que fa la gestió a l'escola del menjador, per tal de valorar el curs, la feina feta... bé, i que et diuen hasidomuybonito,nocalquetornismés o l'anyquevecomhotens? Reunio de valoració, ja té guassa el nom! Dilluns va ser la data proposada, a les 18h a la seu de la empresa que està a Les Corts, que no és pas a la vora de ca meu. Aquestes hores "de valoració", és clar, no em són sumades al còmput global d'hores fetes a la feina.
Les empreses de contractació de monitoratge, acostumen a aprofitar-se que els xavalets i xavaletes que hi treballem, normalment tenim experiència prèvia de treballar amb nens i nenes, per la tasca voluntària feta a esplais o agrupaments escoltes. Suposo que el pensament deu ser "si estan acostumats a pencar sense cobrar, en pro de l'educació, també podran entendre que és necessària un reunió de valoració". No senyors, no és pas el mateix. Però jo que a vegades sóc mig tòtila, les deixo passar i fer. Ara bé, tot s'ha de dir, que si hi hagués més sentiment revolucionari entre les monitores, otro gallo cantaría. O potser ens fotrien totes al carrer i prou de parlar-ne, és possible. Però el cas és que posaria la mà al foc que si els preguntes a les quarentones o les ninyates de 17 anys que treballen amb mi, qui és Martin Luther King, segurament pensaríen en la última peli de Brad Pitt o en alguna serie de la tele (però mai, sota cap concepte, en cap cas, en qualsevol tipus de revolució).


Em queda pendent explicar què carai va passar dilluns.

Avui al cole

Una de les coses més interessants de la meva feina, a banda d'estar amb els nens i nenes que és màgic de per si per la vivència que suposa (i no me'n sé avenir de pensar en la vivència durant 24h non-stop...), és el coordinador dels monitors de menjador. En parlo així, tan a sac, perquè la resta seria palla i perquè tampoc val tant la pena.

Al cole hi treballo des de gener, amb un grup d'edat concret, després de fer moltes substitucions durant el primer trimestre. Una de les monitores que hi havia, va deixar la feina (potser per un atac de ciàtica, perquè hi ha gent de l'edat de ma mare treballant allà, que mai m'ho hagués pensat pas) i allí vaig anar a petar jo. Perquè necessito calers, i perquè és una feina fàcil i assequible. Però deia que passaria de la palla i ja m'estic enredant.

Bé, anem al gra, que l'arròs es passa: el coordinador de monitors (no sé perquè dic monitors, perquè la majoria són monitores, així que farem un replanteig), en endavant coordinador de monitores, és un noi de 23 anys que fa un parell feia de monitor (de monitora... bé, ja ens entenem) com jo, i aquest any fa de coordinador. Que fa bé la seva feina, vaja. Tot i que és jove per ser coordinador, no? De fet jo crec que sí, però és que és molt espavilat (*), entre d'altres coses.
És un tio alt, més aviat gran (però no en plan corpulent... bé, és que jo només li veig que punts a favor també), que quan porta el cabell tallat fa força patxoca. Té una imatge, no sé com dir-ho... reivindicativa? la imatge que dóna. Acostuma a portar samarretes amb lemes, tipus reivindicatiu, com ara aquesta:

Al tanto, que no estic dient pas que no m'agradi eh. Sí i tant que m'agrada. Li queden molt bé tot sigui dit. Diguem-ne que els lemes no passen d'un límit. Així que no té pas problemes per interactuar amb professorat i pares i mares de l'escola, que d'altra banda no farien pas escarafalls segons el que dugués perquè és sociable (*) i encantador (*), i té als uns i altres encandilats (* també, no?).

Si fins al punt no s'ha entrevist, que quedi clar en endavant: me'l miro amb bons ulls. Amb uns ulls tan bons, que a vegades em miro amb mals ulls les fresques de les monitores. Que no són de l'estil de les fresques de la meva facultat, un dia n'hauré de parlar, crec que són pitjors. Però això no ho explicaré gaire, perquè crec que és més una cosa meva que no pas d'elles.

Bé, no tot són flors i violes eh. El noi no és que sigui tímid, és tallat... però tallat, una cosa incomprensible (perquè veient-lo com és, no ho entenc). Això ja en parlaré un altre dia, que ara m'he de desconectar, que ma germana ha de xatejar amb algun tòtil de la seva classe per posar-lo calentorro.

A tot això, jo volia explicar què m'havia passat avui a la sala de monitores. Ho deixarem per demà.

(*) virtuts del coordinador de monitores

De quins sóc jo?

Des que vaig crear el blog fins ara han passat una colla de dies. He escrit dos posts ben escuets, sense gaire carnassa. Aquests dies he estat donant voltes pels blogs d'altra gent. Hi he anat a parar, saltant de link en link, bàsicament (hi ha gent que conec que tenen blogs o fotoblogs - que tenen una tela que no se l'acaben per cert, els fotoblogs - i des d'allà anar saltant).

Me n'he adonat que la gent bàsicament parla de 2 coses: o de sexe, o de política. Entendrem sexe com a les relacions sexuals que (dic que) em passen i política com als fets públics majoritàriament de la nació (però també parlo del futbol, en aquesta segona categoría, per exemple).
Un bon exemple del barrejam de tots dos és el bloc de la Mireia Galindo (o com sigui que es vulgui dir). Val a dir que m'ha agradat molt. L'he llegit per sobre, una mica saltejat: té un índex de qui és qui, per saber de qui parla al seu bloc en tot moment. Això m'ha agradat molt.
D'explicacions carnals, n'hi ha d'altres: Enfermera de noche (i en aquest, molts links d'idem), Estripanits...

Dels "altres", t'hi trobes el blog de comentari públic (que clarament cal posar-lo a la segona categoría), com el d'en Saül Gordillo o el de Té la mà maria (tot i que són dos estils ben diferents, i el segon abarca una varietat de temes importants... em pregunto quanta gent el deu escriure?!); el blog del quotidià, com el de Registres Particulars, que fa gust de llegir-lo (i al qual no s'hi poden deixar comentaris!); els metafilosòfics - o dificilment transformables de la sensació al concepte per a la meva persona, com em passa amb les poesies - com Realitats i Miratges (que va amb comptagotes, segons la data dels escrits); els surrealistes-divertits com La iaia té caspa.

Jo no sé de quin d'ells ha de ser aquest blog. Com ja vaig dir al meu primer post, això anirà una mica tal com raja. De moment no li he dit a ningú dels qui compto amb els dits d'una mà (els amics, vaja) que m'he et el blog. Tinc dubtes!

Presentacions

La meva mare em volia posar Marina. Tinc 20 anys, tot i que d'aquí a poc faré els 21. Visc a Barcelona, al barri de Sant Martí. Tinc un germà gran, el Daniel, que a vegades sembla que sigui el petit, i una germana més petita que jo, la Joana, que sembla que vulgui ser massa gran.

Sóc estudiant de ciències econòmiques, i m'ho hauria de prendre amb una mica més de brillo.M'agrada el que vaig triar estudiar, tot i que em fan una mica de ràbia en general les noies que estudien econòmiques o ADE: et trobes cada dos per tres unes pijes empirefollades, que semblen teletransportades de l'aparador de Mango a la biblioteca de la facultat (amb aquells talons...).

M'agrada aprendre de tot, en general. Sóc una mica tastaolletes: Quan no començo un curs d'alemany, en començo un d'anglès (pensant en el de francès). Això a tall d'exemple, així amb totes les coses.

M'agrada involucrar-me al meu entorn, encara que sigui dient-hi la meva. A vegades la dic massa grossa, massa abans, massa directament. En els temps que corren, dir el que es pensa, ja és molt.

Treballo fent de monitora de menjador a una escola d'educació primària, amb els nens i nenes de p5. Ho faig per treure'm uns calerons, de cara a pagar-me la carrera i també per gastar-me'ls (perquè l'estalvi no és pas el meu fort).

Tinc un grup d'amics, d'aquells de comptar-los amb una mà, provinents de l'institut i també del meu pas per l'esplai.

Aquesta sóc jo.

Primer cop

No diré pas cap mentida si dic que els primers cops, en general, ens deixen marcats. No sempre els recordem explícitament, però hi ha un què (una olor, un tacte, un sentiment...) associat a aquests moments.
Aquest és el meu primer post. Aquest blog vol ser... allà on hi expliqui el que em passa pel cap. De moment, només en sé dir això. Em passen moltes coses pel cap.No tinc una expectativa gaire clara del per què. Ho provo, i a veure què en surt.
De les coses escrites, algunes algú les llegirà. Altres, només les llegiré jo mentre les escrigui. Ja farem algo, després de tot.