...

Vaig arribar a la oficina de l'empresa de monitors quan faltaven cinc minuts perquè fóssin les sis. El meu fort, sens dubte, no és pas la puntualitat. Malgrat tot, vaig sortir amb molt temps de casa perquè no sabia ben bé quant de temps trigaria a arribar-me a l'empresa, a Les Corts.

Quan vaig arribar a la porta, no hi havia ningú. Ningú a dins, la porta era tancada amb clau, ningú a fora esperant; cap de les quarentones, cap de les ninyates. Em va semblar un pèl estrany, essent mitja tarda de dilluns em suposava que hi hauria el típic i tòpic tràfec d'una oficina. I a cinc minuts de l'hora a la que ens haviem de trobar, no hi havia cap de les monitores. De l'empresa no en conec molta gent, tan sols el Marçal que és qui truca quan cal una substitució i d'oïdes a la Mireia, la jefa jefa, que porta els papers, els cèntims i, pel que sé jo, a la gent una mica de bòlit. Vaig aprofitar per fer una mica de reconeixement de l'entorn, ja que d'aquell barri no en coneixia un borrall... el Camp Nou a banda, està clar. Des del carrer on era, que ni me'n recordo del nom ara mateix, podia veure el campanar de l'església de la plaça major, tal vegada la única plaça perquè jo no en vaig veure cap altra de camí cap allà. Era d'un groguenc esmorteït de per si. Estava cavil·lant sobre si les campanes encara hi serien o hi hauria un sistema d'audio per despertar el veinat a cada quart, quan de cop i volta va aparèixer ell, el coordinador de monitors. Duia una samarreta d'aquelles seves, que he trobat el dibuix per internet i tot:
Aquesta és de les que m'agrada més, de fet. L'abillament restant no tenia res d'extraordinari, exceptuant que s'havia afaitat (aleluya!) i que s'havia tallat el cabell (impecable!).
- Ep, què hi fas aquí - va fer sorprès
- Què hi faig? Venir a fer reunió, faig. Com tu, no? On són els altres?
- Reunió d'avaluació, vols dir?
- Sí, clar, tal i com vam quedar dimecres passat...
- Ui Marina, em sembla que vas errada: la reunió és demà, a les sis.
En aquell moment la meva boca només va poder articular la pregunta que em surt de dins, sense ni que jo no ho vulgui, en moments d'atordiment i/o astorament absolut:
- Com? - i el cop de so que m'havia pujat per la tràquea com un eco interior em va omplir la boca sencera.
- Sí... així és com vam quedar - deia a poc a poc - avui no hi ha reunió, t'ho ben asseguro. Em sap greu de veritat. ..De què rius?
"De què ric", merda! M'havia quedat trabada en algún instant d'alguna historieta frugal on ell ja s'havia tret la samarreta radical.
- Ahm... res, la situació. Quina gràcia tu... doncs... quina confusió, sí! - i vaig començar amb el meu discurs apressat, de quan les idees i les sensacions se m'embarbussen - Doncs potser que marxaré, perquè clar... bé, ja ens veurem demà, oi?
Ell feia mutis, em mirava com si estigués una mica tocada del bolet. Clar que n'hi ha com per mirar-me així, segons quan.
- Sí, i tant, ens veurem demà.
Ens vam acomiadar amb un vinga adéu o un salut o un que vagi bé, jo no me'n recordo perquè el meu cap estava trasbalsat: en primer lloc, m'havia equivocat de dia (gairebé tres quarts d'hora de viatge en transport públic...), m'havia trobat esperant a la porta del despatx, m'havia trobat amb ell i m'havia quedat embadalida mirant-me'l mentre parlàvem.

Vaig començar a fer cap a la plaça de l'església groguenca, no perquè la boca de metro estés cap allà, sinó perquè era el primer punt de fuga que vaig trobar. Al punt d'arribar-hi em va venir al cap com un llamp el pensament "i ell, què hi fa aquí?", si hem quedat demà, i més, si la oficina està tancada. Em vaig girar, i tot just en aquell moment la porta de la oficina es tancava. Aquell pany era tancat, ben segur. Jo dubto que ell tingués pas claus del despatx. Si ell no tenia claus, havia de ser llavors que la porta l'hagués obert algú per dins. Però no hi havia ningú.
En aquell moment tenia dues coses a fer, per la poca part de tarda que quedava fins al vespre: anar-me'n a casa a estudiar o intentar esbrinar qui havia obert aquella porta. Me'n vaig tornar carrer avall, direcció a la oficina.
Quan era a uns vint metres, vaig poder veure un reflex de llum que venia de dins: no de l'entrada mateix, on el Marçal hi té la taula, però hi havia llum de fons (i tenia molt clar que abans no hi havia cap llum encès).

L'altre dia, al cole

Dimecres passat va acabar el curs escolar de primària, i amb ell la meva percepció d'ingressos.

A banda de les peles també enyoraré altres coses, tot sigui dit. A banda del coordinador de monitores, el meu nen preferit de classe, l'Estevet. Sí, sí, la pedagogia diu que un educador no pot tenir un nen/a preferit/da perquè se li nota (mentida!) i perquè crea rols desiguals envers el grup (no n'hi ha per tant...). Però jo crec que les coses assumides d'un bon principi, fan de més bon anar.
L'Estevet és un nen de cinc anys, però que sembla que ja en tingui sis perquè és molt espavilat! Encara que no ho sembli, es nota la diferència dels cinc als sis. És un nano amb panxona i unes galtes de pa que no se les acaba, i els dits rebassudets. El cabell el duu curt i és fosc, fosc. Té ulls de tita i és un tremendo: se li veu quan en farà alguna, per la cara que se li posa de entremaliadot, i els ulls de tita que se li posen, tremendos, també.
Al menjador, es porta com una perla. Gana no li'n falta mai, així que no és d'aquells que se't queden eternament al primer plat fins que és hora de pujar a classe i te les has d'empescar per fer empassar el segon i el iagur d'un sol cop.
El dimecres em vaig acomiadar d'ell (bé, d'ell i de la resta del curs, entenguem-nos) i se'm va abraçar i em va dir "l'any que ve estaràs al cole?" i jo li vaig dir que sí, sense pensar-m'ho, tot i que no tinc molt clar quin és el meu futur treballant al menjador, sobretot després del que va passar dilluns.

Així doncs, quan s'acaba el curs s'acostuma a fer una reunió amb l'empresa que contracta els monitors i que fa la gestió a l'escola del menjador, per tal de valorar el curs, la feina feta... bé, i que et diuen hasidomuybonito,nocalquetornismés o l'anyquevecomhotens? Reunio de valoració, ja té guassa el nom! Dilluns va ser la data proposada, a les 18h a la seu de la empresa que està a Les Corts, que no és pas a la vora de ca meu. Aquestes hores "de valoració", és clar, no em són sumades al còmput global d'hores fetes a la feina.
Les empreses de contractació de monitoratge, acostumen a aprofitar-se que els xavalets i xavaletes que hi treballem, normalment tenim experiència prèvia de treballar amb nens i nenes, per la tasca voluntària feta a esplais o agrupaments escoltes. Suposo que el pensament deu ser "si estan acostumats a pencar sense cobrar, en pro de l'educació, també podran entendre que és necessària un reunió de valoració". No senyors, no és pas el mateix. Però jo que a vegades sóc mig tòtila, les deixo passar i fer. Ara bé, tot s'ha de dir, que si hi hagués més sentiment revolucionari entre les monitores, otro gallo cantaría. O potser ens fotrien totes al carrer i prou de parlar-ne, és possible. Però el cas és que posaria la mà al foc que si els preguntes a les quarentones o les ninyates de 17 anys que treballen amb mi, qui és Martin Luther King, segurament pensaríen en la última peli de Brad Pitt o en alguna serie de la tele (però mai, sota cap concepte, en cap cas, en qualsevol tipus de revolució).


Em queda pendent explicar què carai va passar dilluns.

Avui al cole

Una de les coses més interessants de la meva feina, a banda d'estar amb els nens i nenes que és màgic de per si per la vivència que suposa (i no me'n sé avenir de pensar en la vivència durant 24h non-stop...), és el coordinador dels monitors de menjador. En parlo així, tan a sac, perquè la resta seria palla i perquè tampoc val tant la pena.

Al cole hi treballo des de gener, amb un grup d'edat concret, després de fer moltes substitucions durant el primer trimestre. Una de les monitores que hi havia, va deixar la feina (potser per un atac de ciàtica, perquè hi ha gent de l'edat de ma mare treballant allà, que mai m'ho hagués pensat pas) i allí vaig anar a petar jo. Perquè necessito calers, i perquè és una feina fàcil i assequible. Però deia que passaria de la palla i ja m'estic enredant.

Bé, anem al gra, que l'arròs es passa: el coordinador de monitors (no sé perquè dic monitors, perquè la majoria són monitores, així que farem un replanteig), en endavant coordinador de monitores, és un noi de 23 anys que fa un parell feia de monitor (de monitora... bé, ja ens entenem) com jo, i aquest any fa de coordinador. Que fa bé la seva feina, vaja. Tot i que és jove per ser coordinador, no? De fet jo crec que sí, però és que és molt espavilat (*), entre d'altres coses.
És un tio alt, més aviat gran (però no en plan corpulent... bé, és que jo només li veig que punts a favor també), que quan porta el cabell tallat fa força patxoca. Té una imatge, no sé com dir-ho... reivindicativa? la imatge que dóna. Acostuma a portar samarretes amb lemes, tipus reivindicatiu, com ara aquesta:

Al tanto, que no estic dient pas que no m'agradi eh. Sí i tant que m'agrada. Li queden molt bé tot sigui dit. Diguem-ne que els lemes no passen d'un límit. Així que no té pas problemes per interactuar amb professorat i pares i mares de l'escola, que d'altra banda no farien pas escarafalls segons el que dugués perquè és sociable (*) i encantador (*), i té als uns i altres encandilats (* també, no?).

Si fins al punt no s'ha entrevist, que quedi clar en endavant: me'l miro amb bons ulls. Amb uns ulls tan bons, que a vegades em miro amb mals ulls les fresques de les monitores. Que no són de l'estil de les fresques de la meva facultat, un dia n'hauré de parlar, crec que són pitjors. Però això no ho explicaré gaire, perquè crec que és més una cosa meva que no pas d'elles.

Bé, no tot són flors i violes eh. El noi no és que sigui tímid, és tallat... però tallat, una cosa incomprensible (perquè veient-lo com és, no ho entenc). Això ja en parlaré un altre dia, que ara m'he de desconectar, que ma germana ha de xatejar amb algun tòtil de la seva classe per posar-lo calentorro.

A tot això, jo volia explicar què m'havia passat avui a la sala de monitores. Ho deixarem per demà.

(*) virtuts del coordinador de monitores

De quins sóc jo?

Des que vaig crear el blog fins ara han passat una colla de dies. He escrit dos posts ben escuets, sense gaire carnassa. Aquests dies he estat donant voltes pels blogs d'altra gent. Hi he anat a parar, saltant de link en link, bàsicament (hi ha gent que conec que tenen blogs o fotoblogs - que tenen una tela que no se l'acaben per cert, els fotoblogs - i des d'allà anar saltant).

Me n'he adonat que la gent bàsicament parla de 2 coses: o de sexe, o de política. Entendrem sexe com a les relacions sexuals que (dic que) em passen i política com als fets públics majoritàriament de la nació (però també parlo del futbol, en aquesta segona categoría, per exemple).
Un bon exemple del barrejam de tots dos és el bloc de la Mireia Galindo (o com sigui que es vulgui dir). Val a dir que m'ha agradat molt. L'he llegit per sobre, una mica saltejat: té un índex de qui és qui, per saber de qui parla al seu bloc en tot moment. Això m'ha agradat molt.
D'explicacions carnals, n'hi ha d'altres: Enfermera de noche (i en aquest, molts links d'idem), Estripanits...

Dels "altres", t'hi trobes el blog de comentari públic (que clarament cal posar-lo a la segona categoría), com el d'en Saül Gordillo o el de Té la mà maria (tot i que són dos estils ben diferents, i el segon abarca una varietat de temes importants... em pregunto quanta gent el deu escriure?!); el blog del quotidià, com el de Registres Particulars, que fa gust de llegir-lo (i al qual no s'hi poden deixar comentaris!); els metafilosòfics - o dificilment transformables de la sensació al concepte per a la meva persona, com em passa amb les poesies - com Realitats i Miratges (que va amb comptagotes, segons la data dels escrits); els surrealistes-divertits com La iaia té caspa.

Jo no sé de quin d'ells ha de ser aquest blog. Com ja vaig dir al meu primer post, això anirà una mica tal com raja. De moment no li he dit a ningú dels qui compto amb els dits d'una mà (els amics, vaja) que m'he et el blog. Tinc dubtes!

Presentacions

La meva mare em volia posar Marina. Tinc 20 anys, tot i que d'aquí a poc faré els 21. Visc a Barcelona, al barri de Sant Martí. Tinc un germà gran, el Daniel, que a vegades sembla que sigui el petit, i una germana més petita que jo, la Joana, que sembla que vulgui ser massa gran.

Sóc estudiant de ciències econòmiques, i m'ho hauria de prendre amb una mica més de brillo.M'agrada el que vaig triar estudiar, tot i que em fan una mica de ràbia en general les noies que estudien econòmiques o ADE: et trobes cada dos per tres unes pijes empirefollades, que semblen teletransportades de l'aparador de Mango a la biblioteca de la facultat (amb aquells talons...).

M'agrada aprendre de tot, en general. Sóc una mica tastaolletes: Quan no començo un curs d'alemany, en començo un d'anglès (pensant en el de francès). Això a tall d'exemple, així amb totes les coses.

M'agrada involucrar-me al meu entorn, encara que sigui dient-hi la meva. A vegades la dic massa grossa, massa abans, massa directament. En els temps que corren, dir el que es pensa, ja és molt.

Treballo fent de monitora de menjador a una escola d'educació primària, amb els nens i nenes de p5. Ho faig per treure'm uns calerons, de cara a pagar-me la carrera i també per gastar-me'ls (perquè l'estalvi no és pas el meu fort).

Tinc un grup d'amics, d'aquells de comptar-los amb una mà, provinents de l'institut i també del meu pas per l'esplai.

Aquesta sóc jo.

Primer cop

No diré pas cap mentida si dic que els primers cops, en general, ens deixen marcats. No sempre els recordem explícitament, però hi ha un què (una olor, un tacte, un sentiment...) associat a aquests moments.
Aquest és el meu primer post. Aquest blog vol ser... allà on hi expliqui el que em passa pel cap. De moment, només en sé dir això. Em passen moltes coses pel cap.No tinc una expectativa gaire clara del per què. Ho provo, i a veure què en surt.
De les coses escrites, algunes algú les llegirà. Altres, només les llegiré jo mentre les escrigui. Ja farem algo, després de tot.