Hasme tuya

El Martí i la Judit eren els amos de les bosses que havia trobat a l'habitació de monitores. Treballaven a la mateixa empresa, però a un altre centre. No els havia vist mai abans. Segur que no, perquè aquells ulls els hagués recordat sense problema.
El Martí té uns 20 anys, és alt i més aviat sec. Però no sec d'esprimatxat, sec de fibrat: de fer atletisme, natació, rem, hòquei, i de tant en tant futbol (tot això en diverses etapes de la vida, des dels dotze anys). Té allò que en diuen "memòria muscular", que ja ho voldrien molts. Per fer-ne una explicació entenedora, ve a ser que el qui es fa pernil a si mateix a base d'exercitar el múscul, sempre es mantindrà més o menys pernil quan torni a l'activitat física intensa. Fa patxoca, vaja.
Però fibres a banda, el Martí encandila la sensibilitat amb el blau intens dels seus ulls. És el blau i unes pestanyes presents i fosques que l'emmarquen, que els fan especials.
Així el meu desdeny al girar-me per esborrar qualsevol confusió que pogués barrejar la meva persona amb la Maria, em va passar per complet en veure'l.
- La Marina? Em pensava que vindria un altre noi, el Santi es diu?
- Sí, en principi sí, però al final no va poder venir i sóc jo qui he vingut en comptes d'ell.
- Ah doncs perfecte!... a nosaltres, a la Judit i a mi (m'assenyalava una noia) ens ha pujat la Mireia en cotxe, amb el material. Ja el tenim tot guardat...
Va seguir comentant, mentre jo li feia que sí amb el cap, que havia desat els dacs i la plastelina a la nevera, perquè amb la calorassa que queia segurament s'haguéssin desfet abans no els haguéssim fet servir, però el meu cervell va tornar a l'estadi anterior en sentir aquell nom propi: l'assetjament de la Mireia envers el coordinador de monitores.

Jo ja estava carregant-me de valor per veure com la jefa es desfeia davant seu, entre miradetes i avançaments mínims de cames, i com ell anava perdent posicions fins a topar de cul amb una de les taules del menjador. I llavors a ella li va sonar el mòbil. El duia a la mà i el va agafar d'immediat, es va girar "como una ola" i se'n va anar deixant un com estàs ben allargat i ben fals, a l'aire del menjador.
Ell va acotar lleugerament el cap i es va passar la mà pel clatell. Volia dir això que s'ho estava passant malament amb la jefa insinuant-se-li? I va tornar-lo a aixecar, deixant que la vista li vagaregés per la sala, entre les cuites dels nens i nenes. Fins que va topar al punt on ens trobàvem el Martí i jo.
El Martí ja havia conegut la Maria, que és com una gossa i els olora de lluny, i se li havia plantat al davant mentre jo vivia aquell lapse vigilant els moviments d'una i l'altre. La ninyata ja traspuava aquella simpatia tan seva que a mi em treu de polleguera. Però ni tan sols el crit agut d'aquell somriure histèric va poder corrompre el contacte visual entre ell i jo. I llavors es va esbossar un somriure, com del qui troba un punt de calma entre el caos, un alleujament. Un somriure transitori i tímid, terrorificament còmplice d'un sentiment. Vull aclarir que no va ser fruit de la meva imaginació fantasiosa, aquell somriure va esdevenir en aquell moment. Un moment d'aquells de dir hasme tuya, perquè si no és ara no sé quan serà (i a més, mai se sap quan la Maria podria tirar-se-li al coll). Però està clar que el moment no va arribar aquell matí al menjador.