Les ninyates

La Maria és una de les ninyates que treballen amb mi. Les anomeno ninyates per tal de diferenciar-les de les quarentones, amb tots els meus respectes per aquest segon grup d'edat. Les ninyates ho són per joves amb la sang en bull i les hormones a punt d'explosionar en qualsevol moment, pròpies està clar de la seva edat. Tot això se'ls nota quan enraonen, sobretot pel contingut del que diuen. Però hi ha un tret diferencial i característic en el moment en què... riuen. Aquell riure agut que envaeix l'espai proper. Hi tinguis confiança o no, se t'arramba, et busca, t'estreny. Com elles mateixes fan.

La setmana passada vam anar de colònies amb els nens i nenes que els pares i mares els havien apuntat a aquesta activitat de pre-agost, és a dir vacances, és a dir juliol. És com el típic casal d'estiu, però es marxa els cinc primers dies. Jo en principi no hi havia d'anar, però a la reunió de monitores que es va fer la setmana anterior, m'ho van proposar ja que el Santi, un dels monitors (i no monitora) de l'escola on treballo no hi podia anar, a última hora. Seriem doncs, ell, la Maria i jo. No sé per què em va semblar que la Maria feia certa cara de desil·lusió quan a la reunió va sentir que jo ocuparia el lloc del Santi. És vox populi que el Santi i la Maria, de tant en tant, tenen aquelles trobades furtives a la sala de monitores quan és l'hora de fer la digestió. Jo entenc el sentiment; la calor d'aquella estona, les ganes que s'acumulen a l'estòmac i més enllà. Però no crec que sigui l'espai ni el moment adequats per sufocar-la. No sé si ell ho sap, espero que no, perquè saber-ho i no fer-hi res té tela!

Aniriem doncs amb un barrejam de nens i nenes de primer, segon i tercer de primària (d'egb, que deien abans) a una granja-escola de Santa Maria de Besora, on es va any sí, any també.
Jo, no cal dir-ho, no tenia al cap passar-me aquests cinc dies fora de casa, però la perspectiva de passar unes quantes nits a la llum del foc de camp i els estels a la seva vora, em van fer replantejar la situació. Aclareixo que a les granja-escoles no es fa foc de camp en cap cas, però és el moment entranyable que em ve al cap a una motxillera de cap a peus com jo.
El primer dia en arribar, després d'un trajecte en autocar més o menys accidentat, perquè ja se sap que els elements calor, corbes i olor a ambientador pino tots junts fan escarafalls entre la població infantil i ninyatil, vam arribar a la casa de colònies. En deixar les bosses a l'habitació on, està clar, ja estava imaginant els moments íntims i entranyables que passariem, em vaig adonar que hi havia dos motxilles a sobre de dos dels matalassos de les 3 lliteres. Un cop al menjador, on hi havia una corredissa important de nens i nenes, vaig veure la Mireia parlant-hi. Està bé, que la meva ment malaltíssa em fa veure el que no és, o més ben dit, el que em puc arribar a imaginar, però no se'm va escapar una caiguda d'ulls de la jefa que feia eriçar els pèls del clatell. Per la sensualitat, vull dir. No per l'anti-estètica que representaven els shorts del Decathlon color violeta. Quina concentració de luxúria per mil·límetre quadrat que duien aquelles pestanyes banyades de rimel! Tot aquest reguitzell de comunicació no verbal em va fer caure altre cop als meus dubtes posteriors a l'esceneta de la oficina.
Mentre escrutava els moviments de la jefa, una veu al meu costat em va dir "Hola, ets la Maria?". Vaig tornar de la òrbita paranoica i em vaig girar, no pas amb massa interès cal dir-ho, dient "no... jo sóc la Marina".
Ostres, quins ulls.