Prenent te

Vam quedar a plaça Catalunya, perquè el Martí arribava amb el ferrocarril, a les set de la tarda.
A mi per norma general no m'agrada quedar pel centre, perquè sempre acabes anant a petar a bars de guiris on el claven una animalada per prendre qualsevol cosa. Aquests dies, amb les terrassetes parades, al bar més cotxambrós et cobren a més a més, un suplement.

El Martí feia 10 minuts tard quan vaig rebre un missatge al mòbil.
Ei perdona, he perdut el de i vint, arribo en 5 minuts!
En aquell moment vaig conèixer la gran lliçó del Martí: sempre arriba tard, i quan diu cinc són deu.
Finalment va fer cap a Canaletes, ens vam fer dos petons i vam anar cap al carrer Tallers a la cerca d'un lloc per seure. A Ramalleres, que hi fa cantonada, recordava que hi havia un bar d'estil àrab que em va agradar molt. En arribar ens van demanar que ens descalcéssim. No estava ple. Vam demanar un parell de tes i vam prendre lloc als coixins de cuir pintats, a terra, sobre les estores que cobreixen el terra del local.
La conversa va girar entorn què haviem fet després de la estada a la casa de colònies, posant-nos al dia dels dies posteriors: jo estic fent casals, ah doncs jo ja estic de vacances! vas enlloc? crec que no, no tinc cap proposta. I tu què fas? jo ara faré el casal fins a l'agost i llavors marxarem amb la Judit a Navarra... Ah si? quina sort! jo hi vaig ser fa dos anys i em va agradar moltíssim! Sí, jo no hi he estat mai, però la Judit hi té família...

Està clar que la incertesa de la relació entre el Martí i la Judit s'anava disipant, a mesura que avançàvem la conversa. Després de tot, no m'havia donat gaire marge a deixar volar la imaginació després del missatge del Martí. Està clar que havia pensat coses, perquè jo sóc feta d'aquesta pasta m'agradi o no, i alguna o altre divagació sobre el per què del missatge amb la corresponent pujada de ego sí que vaig tenir. Però com ja m'esperava l'ennuviament, no vaig deixar volar els ocells gaire alt.

Així podreu estar-vos a casa dels familiars, no? Sí, sí... la idea és aquesta... ens estalviarem uns quants calers amb això. Ah doncs que bé! Quants dies hi sereu? Doncs uns deu dies, i després jo he de tornar a Barcelona per preparar un examen, i la Judit es queda allà amb la família uns dies més...

Al principi m'ho semblava a mi, però cada cop que el Martí mencionava a la Judit abaixava lleugerament el cap, com a qui li fa vergonya dir segons què, que s'amaga de les seves pròpies paraules com pot.
Estava avergonyit de dir el nom de la seva xicota? Havia de sentir-se malament per quelcom que sentia, amagava, desitjava en secret? Era jo part d'aquell sentiment, amagat, desitjada en secret?
Mentre el sucre es desfeia a poc a poc entre les fulles de menta, jo feia volar ben alt els pensaments.