Misteris

Martí, et passa res?

No entenia què passava, però com no en treia l'aigua clara vaig tirar pel dret. No, no tinc res. És que... tornava a abaixar el cap. Valia la pena treure'n l'entrellat ben aviat, perquè les meves especulacions sobre el que possiblement el Martí sentia per mi, començaven a deixar pas a la incertesa, en aquella situació en la que no obtenia respostes clares. I l'incertesa en mi causa estralls ràpidament. Li vaig preguntar directament si li passava res amb la Judit. Bé, sí, sí... hi té a veure. Collonut, les meves sospites es començaven a confirmar. El meu ego començava a sentir-se reconfortat, després d'un temps de sequera considerable. Ja se sap que quan un té fam, fins i tot les molles li fan bé.
Així doncs, em vols explicar què us passa? Ho deia tímidament, però els ulls em guspirejàven per saber per on carai anaven els trets; que jo tinc tendència a fer volar coloms abans d'hora, i em sentia que ho estava fent en aquell moment.

El Martí és un noi que fa molta patxoca, no només de planta també és molt agradable al tracte. Tot i que encara no m'hi havia trobat parlant en segons quins termes, amb ell. Em sentia com la mama que va estirant parauleta a parauleta a l'infant que no sap com manegar-s'ho per explicar-se, fent-se passar la vegonya i el desconcert. Però bé, no era moment de fer anàlisi de personalitat, perquè al noi se'l veia afectat. Talment com si m'hagués llegit el pensament, alguna palanca a dins del caparró dels ulls blaus va ser activada per deixar pas a la verborrea. Per fer-ho més divertit, les idees assaltaven al Martí ara una i ara l'altra, i s'embrollava entre les sensacions i els pensaments. Total, que no vaig entendre gairebé res, i volent resumir tot el regueró d'explicacions vaig dir-li tal com raja: ja no t'agrada la Judith? o és que hi ha una altra persona?

El Martí em mirava com si acabés d'espetar-li una guarrada d'un nivell obscè considerable, més sorprés per sentir-ho que no pas per voler-ho o no; aquells dos fanalets blaus em miraven ben oberts i d'alguna manera esperaven que jo seguís intuitivament desbrossant l'embarbussament d'idees. Ell, menys mal, va fer el favor d'assentir amb el cap. Cada cop em sentia més la mare, deixant pas a la terapèuta. M'estava pensant en cobrar-li la sessió, a mode d'instar-lo a convidar-me al te, com a mínim.

Amb tanta torpesa per la loquacitat del noi, ja se m'havien abaixat considerablement els "fums" (diguem-ho així), per la possibilitat que el Martí m'estigués expresant, asseguts a les catifes d'aquell local, que li agradava.