La super dona

La veritat és que la imatge del Martí tal i com se'm presentava llavors se'm feia una mica difícil. Si bé és cert que a mi mai m'ha fet el pes com a noi, del tot com a mínim no, el tenia definit per uns certs criteris que el feien atractiu, si més no. Però després de la seva declaració d'inutilitat pel que fa a comunicar-se amb la seva parella per explicar-li que estava fruïnt d'un amor platònic (incomprensible al meu entendre) amb la Maria, els criteris havien canviat dràsticament i per tant també la meva consideració envers la seva persona.

De tota manera cal dir que quan algú se't presenta diguem-ne indefens, amb el cor a la mà explican-te fil per randa aquells sentiments que costen més de treure, doncs també te'l mires amb uns ulls benèvols. És per això que vaig afluixar una mica, i en suavitzar la rigidesa del meu rostre, el Martí també va afluixar més històrietes... cada cop més interessants.

- Home Martí, és totalment natural que s'empipi... I més si no ho sap fins ara, tot això

- No, sí, clar... és normal - es quedava pensatiu durant uns instants - però és que s'enfadarà...

No entenia cap a on volia anar, però estava clar que hi havia quelcom que no era normal, en les seves paraules.

Finalment, algun dels pensaments mal lligats a dins d'aquell pou de pors es va escolar per la seva boca.

- És que la Judit... es posa molt violenta.

- Què vols dir? Que és agressiva quan reacciona?

- Sí, també... però que és violenta, que arremet físicament contra el que hi hagi davant seu, quan s'enfada.

En aquells moments al meu cap es barrejava la imatge de la Judit, aquella rosseta de cara allargada i la de Hulk. Una massa en femení, vaja. Com podien lligar aquelles dues idees?

L'espatlla on plorar

El cert és que no em va sorprendre gaire que el Martí em sortís de cop i volta amb aquell nom. Maria, Maria i Maria. Qui si no? No la descobrirem ara, a la Maria. Suposo que en el fons ja m'ho pensava, que entre aquests dos hi havia hagut quelcom.

A mi el Martí, després de tot, no m'agradava. Vull dir que és evident que és un noi molt maco i que fa patxoca, però tampoc era el meu centre d'atenció pel que fa a pretendents. Com sempre, ell estava ficat per algun racó del meu cap, i en tot aquest temps ha estat així.

Amb tot, quan el nom d'ella va ser descobert, els ulls se li van il·luminar i d'ençà que no va parar de dir-ne meravelles. Unes frases que, no cal dir-ho, segons el meu enteniment no tenien ni cap ni peus. Que la Maria era atenta? Però si només té ulls per al seu melic! Que si era tan maca, tan dolça... Quan ja no vaig poder aguantar gaire més l'emotivitat amb què el Martí parlava d'aquella ninyata, vaig posar sobre la taula un tema que havia quedat pendent: la Judit.

I certament, el millor estava per arribar, aquella tarda de confesiones en un bar, amb el Martí.

- La Judit doncs... no ho sap.

- Com que no ho sap, des de l'estiu que esteu així i no ho sap?

- No... és que no sé com dir-li, no trobo el moment.

Si hi ha una cosa que em sulfura de les persones indecises és la capacitat per crear excuses, o bé engrandir els entrabancs reals per tal de fer-los problemes indestructibles.

- Doncs potser seria hora de trobar-lo, passats gairebé tres mesos, no trobes? - vaig intentar no ser esquerpa, però per dins no parava de pensar en la cara lletosa que havia tornat a posar el Martí en parlar de la que era la seva nòvia, la Judit.

- Sí, sí... tens raó. Però és que s'enfadarà.

No sé què vaig pensar, però segur que ho vaig deixar veure amb la cara, perquè el Martí esperava amb aquella cara de beat mal parat, ser l'ase dels cops de la meva perplexitat.