El Martí estava molt nerviós. En aquell moment jo no vaig entendre el perquè. Bé, es podria dir que vaig malentendre el perquè, ja que hi havia una il·lusió inesperada en aquella trobada i aquelles paraules.La cosa, clar, no anava per on jo creia, però ja dic que no vaig veure la magnitud de la tragedia fins passat un temps.
En aquest moment podriem resumir que:
- El Martí i jo ens trobàvem a un local prenent té.
- El Martí havia de dir-me quelcom molt important.
- Jo deixava volar la imaginació pensant que s'havia penjat de mi.
- No en treiem l'aigua clara i jo cada cop em sentia més incòmode (i ell crec que més incòmode no podria haver-ho pas estat).
Finalment quelcom dins seu va empènyer-lo des de les incerteses, va treure el cap de sota terra i va respondre:
- Sí, hi ha una altra persona.
Ja m'ho pensava, però hores d'ara ja sabia que aquella persona no era jo. No ho sé, potser la meva ment fantasiosa esperava que si un noi se'm declarava no fes aquella cara lletosa, esperant una compassió que no arribava perquè no sabia pas perquè havia de fer acte de presència.
Però i si no era jo, qui era? Això no ho dic pas en un tó vanitós, però el cert és que amb qui havia tingut més relació durant les colònies i l'estiu havia estat amb mi.
La llumeta es va il·luminar alhora, per a les meves cavòries i per a la seva vergonya.
- És la Maria?
Els seus farolets blaus es van il·luminar, i des del rostre demanaven clemència, i alhora desprenien una sensació d'alleujariment infinita.
