La super dona

La veritat és que la imatge del Martí tal i com se'm presentava llavors se'm feia una mica difícil. Si bé és cert que a mi mai m'ha fet el pes com a noi, del tot com a mínim no, el tenia definit per uns certs criteris que el feien atractiu, si més no. Però després de la seva declaració d'inutilitat pel que fa a comunicar-se amb la seva parella per explicar-li que estava fruïnt d'un amor platònic (incomprensible al meu entendre) amb la Maria, els criteris havien canviat dràsticament i per tant també la meva consideració envers la seva persona.

De tota manera cal dir que quan algú se't presenta diguem-ne indefens, amb el cor a la mà explican-te fil per randa aquells sentiments que costen més de treure, doncs també te'l mires amb uns ulls benèvols. És per això que vaig afluixar una mica, i en suavitzar la rigidesa del meu rostre, el Martí també va afluixar més històrietes... cada cop més interessants.

- Home Martí, és totalment natural que s'empipi... I més si no ho sap fins ara, tot això

- No, sí, clar... és normal - es quedava pensatiu durant uns instants - però és que s'enfadarà...

No entenia cap a on volia anar, però estava clar que hi havia quelcom que no era normal, en les seves paraules.

Finalment, algun dels pensaments mal lligats a dins d'aquell pou de pors es va escolar per la seva boca.

- És que la Judit... es posa molt violenta.

- Què vols dir? Que és agressiva quan reacciona?

- Sí, també... però que és violenta, que arremet físicament contra el que hi hagi davant seu, quan s'enfada.

En aquells moments al meu cap es barrejava la imatge de la Judit, aquella rosseta de cara allargada i la de Hulk. Una massa en femení, vaja. Com podien lligar aquelles dues idees?

L'espatlla on plorar

El cert és que no em va sorprendre gaire que el Martí em sortís de cop i volta amb aquell nom. Maria, Maria i Maria. Qui si no? No la descobrirem ara, a la Maria. Suposo que en el fons ja m'ho pensava, que entre aquests dos hi havia hagut quelcom.

A mi el Martí, després de tot, no m'agradava. Vull dir que és evident que és un noi molt maco i que fa patxoca, però tampoc era el meu centre d'atenció pel que fa a pretendents. Com sempre, ell estava ficat per algun racó del meu cap, i en tot aquest temps ha estat així.

Amb tot, quan el nom d'ella va ser descobert, els ulls se li van il·luminar i d'ençà que no va parar de dir-ne meravelles. Unes frases que, no cal dir-ho, segons el meu enteniment no tenien ni cap ni peus. Que la Maria era atenta? Però si només té ulls per al seu melic! Que si era tan maca, tan dolça... Quan ja no vaig poder aguantar gaire més l'emotivitat amb què el Martí parlava d'aquella ninyata, vaig posar sobre la taula un tema que havia quedat pendent: la Judit.

I certament, el millor estava per arribar, aquella tarda de confesiones en un bar, amb el Martí.

- La Judit doncs... no ho sap.

- Com que no ho sap, des de l'estiu que esteu així i no ho sap?

- No... és que no sé com dir-li, no trobo el moment.

Si hi ha una cosa que em sulfura de les persones indecises és la capacitat per crear excuses, o bé engrandir els entrabancs reals per tal de fer-los problemes indestructibles.

- Doncs potser seria hora de trobar-lo, passats gairebé tres mesos, no trobes? - vaig intentar no ser esquerpa, però per dins no parava de pensar en la cara lletosa que havia tornat a posar el Martí en parlar de la que era la seva nòvia, la Judit.

- Sí, sí... tens raó. Però és que s'enfadarà.

No sé què vaig pensar, però segur que ho vaig deixar veure amb la cara, perquè el Martí esperava amb aquella cara de beat mal parat, ser l'ase dels cops de la meva perplexitat.

El gra de la palla

El Martí estava molt nerviós. En aquell moment jo no vaig entendre el perquè. Bé, es podria dir que vaig malentendre el perquè, ja que hi havia una il·lusió inesperada en aquella trobada i aquelles paraules.
La cosa, clar, no anava per on jo creia, però ja dic que no vaig veure la magnitud de la tragedia fins passat un temps.

En aquest moment podriem resumir que:

1. El Martí i jo ens trobàvem a un local prenent té.



2. El Martí havia de dir-me quelcom molt important.



3. Jo deixava volar la imaginació pensant que s'havia penjat de mi.



4. No en treiem l'aigua clara i jo cada cop em sentia més incòmode (i ell crec que més incòmode no podria haver-ho pas estat).

Finalment quelcom dins seu va empènyer-lo des de les incerteses, va treure el cap de sota terra i va respondre:
- Sí, hi ha una altra persona.

Ja m'ho pensava, però hores d'ara ja sabia que aquella persona no era jo. No ho sé, potser la meva ment fantasiosa esperava que si un noi se'm declarava no fes aquella cara lletosa, esperant una compassió que no arribava perquè no sabia pas perquè havia de fer acte de presència.

Però i si no era jo, qui era? Això no ho dic pas en un tó vanitós, però el cert és que amb qui havia tingut més relació durant les colònies i l'estiu havia estat amb mi.

La llumeta es va il·luminar alhora, per a les meves cavòries i per a la seva vergonya.

- És la Maria?

Els seus farolets blaus es van il·luminar, i des del rostre demanaven clemència, i alhora desprenien una sensació d'alleujariment infinita.

Les "vueltas al cole" massa llargues

Després d'un llarg parèntesi al món dels blocs, em proposo retornar a escriure allò que em passava (allò que em passa).
El meu fort no és donar explicacions, així que passaré una mica per sobre el per què d'aquestes setmanes d'abscència blocaire. El que sí és cert, és que la abscència en si ha tingut a veure amb els blogs, pròpiament. Un setembre i un octubre un pèl curiosos, per dir-ho d'alguna manera.

Aprofito per canviar l'aparença i també per afegir algunes etiquetes, a fi de desemaranyar aquest batibull d'escrits. Que llegint, se n'aprèn molt.

Misteris

Martí, et passa res?

No entenia què passava, però com no en treia l'aigua clara vaig tirar pel dret. No, no tinc res. És que... tornava a abaixar el cap. Valia la pena treure'n l'entrellat ben aviat, perquè les meves especulacions sobre el que possiblement el Martí sentia per mi, començaven a deixar pas a la incertesa, en aquella situació en la que no obtenia respostes clares. I l'incertesa en mi causa estralls ràpidament. Li vaig preguntar directament si li passava res amb la Judit. Bé, sí, sí... hi té a veure. Collonut, les meves sospites es començaven a confirmar. El meu ego començava a sentir-se reconfortat, després d'un temps de sequera considerable. Ja se sap que quan un té fam, fins i tot les molles li fan bé.
Així doncs, em vols explicar què us passa? Ho deia tímidament, però els ulls em guspirejàven per saber per on carai anaven els trets; que jo tinc tendència a fer volar coloms abans d'hora, i em sentia que ho estava fent en aquell moment.

El Martí és un noi que fa molta patxoca, no només de planta també és molt agradable al tracte. Tot i que encara no m'hi havia trobat parlant en segons quins termes, amb ell. Em sentia com la mama que va estirant parauleta a parauleta a l'infant que no sap com manegar-s'ho per explicar-se, fent-se passar la vegonya i el desconcert. Però bé, no era moment de fer anàlisi de personalitat, perquè al noi se'l veia afectat. Talment com si m'hagués llegit el pensament, alguna palanca a dins del caparró dels ulls blaus va ser activada per deixar pas a la verborrea. Per fer-ho més divertit, les idees assaltaven al Martí ara una i ara l'altra, i s'embrollava entre les sensacions i els pensaments. Total, que no vaig entendre gairebé res, i volent resumir tot el regueró d'explicacions vaig dir-li tal com raja: ja no t'agrada la Judith? o és que hi ha una altra persona?

El Martí em mirava com si acabés d'espetar-li una guarrada d'un nivell obscè considerable, més sorprés per sentir-ho que no pas per voler-ho o no; aquells dos fanalets blaus em miraven ben oberts i d'alguna manera esperaven que jo seguís intuitivament desbrossant l'embarbussament d'idees. Ell, menys mal, va fer el favor d'assentir amb el cap. Cada cop em sentia més la mare, deixant pas a la terapèuta. M'estava pensant en cobrar-li la sessió, a mode d'instar-lo a convidar-me al te, com a mínim.

Amb tanta torpesa per la loquacitat del noi, ja se m'havien abaixat considerablement els "fums" (diguem-ho així), per la possibilitat que el Martí m'estigués expresant, asseguts a les catifes d'aquell local, que li agradava.