La super dona

La veritat és que la imatge del Martí tal i com se'm presentava llavors se'm feia una mica difícil. Si bé és cert que a mi mai m'ha fet el pes com a noi, del tot com a mínim no, el tenia definit per uns certs criteris que el feien atractiu, si més no. Però després de la seva declaració d'inutilitat pel que fa a comunicar-se amb la seva parella per explicar-li que estava fruïnt d'un amor platònic (incomprensible al meu entendre) amb la Maria, els criteris havien canviat dràsticament i per tant també la meva consideració envers la seva persona.

De tota manera cal dir que quan algú se't presenta diguem-ne indefens, amb el cor a la mà explican-te fil per randa aquells sentiments que costen més de treure, doncs també te'l mires amb uns ulls benèvols. És per això que vaig afluixar una mica, i en suavitzar la rigidesa del meu rostre, el Martí també va afluixar més històrietes... cada cop més interessants.

- Home Martí, és totalment natural que s'empipi... I més si no ho sap fins ara, tot això

- No, sí, clar... és normal - es quedava pensatiu durant uns instants - però és que s'enfadarà...

No entenia cap a on volia anar, però estava clar que hi havia quelcom que no era normal, en les seves paraules.

Finalment, algun dels pensaments mal lligats a dins d'aquell pou de pors es va escolar per la seva boca.

- És que la Judit... es posa molt violenta.

- Què vols dir? Que és agressiva quan reacciona?

- Sí, també... però que és violenta, que arremet físicament contra el que hi hagi davant seu, quan s'enfada.

En aquells moments al meu cap es barrejava la imatge de la Judit, aquella rosseta de cara allargada i la de Hulk. Una massa en femení, vaja. Com podien lligar aquelles dues idees?