El cert és que no em va sorprendre gaire que el Martí em sortís de cop i volta amb aquell nom. Maria, Maria i Maria. Qui si no? No la descobrirem ara, a la Maria. Suposo que en el fons ja m'ho pensava, que entre aquests dos hi havia hagut quelcom.
A mi el Martí, després de tot, no m'agradava. Vull dir que és evident que és un noi molt maco i que fa patxoca, però tampoc era el meu centre d'atenció pel que fa a pretendents. Com sempre, ell estava ficat per algun racó del meu cap, i en tot aquest temps ha estat així.
Amb tot, quan el nom d'ella va ser descobert, els ulls se li van il·luminar i d'ençà que no va parar de dir-ne meravelles. Unes frases que, no cal dir-ho, segons el meu enteniment no tenien ni cap ni peus. Que la Maria era atenta? Però si només té ulls per al seu melic! Que si era tan maca, tan dolça... Quan ja no vaig poder aguantar gaire més l'emotivitat amb què el Martí parlava d'aquella ninyata, vaig posar sobre la taula un tema que havia quedat pendent: la Judit.
I certament, el millor estava per arribar, aquella tarda de confesiones en un bar, amb el Martí.
- La Judit doncs... no ho sap.
- Com que no ho sap, des de l'estiu que esteu així i no ho sap?
- No... és que no sé com dir-li, no trobo el moment.
Si hi ha una cosa que em sulfura de les persones indecises és la capacitat per crear excuses, o bé engrandir els entrabancs reals per tal de fer-los problemes indestructibles.
- Doncs potser seria hora de trobar-lo, passats gairebé tres mesos, no trobes? - vaig intentar no ser esquerpa, però per dins no parava de pensar en la cara lletosa que havia tornat a posar el Martí en parlar de la que era la seva nòvia, la Judit.
No sé què vaig pensar, però segur que ho vaig deixar veure amb la cara, perquè el Martí esperava amb aquella cara de beat mal parat, ser l'ase dels cops de la meva perplexitat.
1 comentari:
Diga-li tu a la Judith i que és foti aquest cagaduptes !!!
Publica un comentari a l'entrada