Apocalipsi ara II

No feia veu de sorpresa, ni d'empipada, ni molt menys. Pel seu to hagués dit que s'acabava de trobar el seu nebot preferit a la porta de casa seva amb un gran somriure i unes quantes flors collides al parc (per dir qualsevol cosa queca). A mi em va desconcertar de tal manera que vaig perdre el fil de la excusa que estava elaborant a marxes forçades, així que vaig barbotejar alguna incongruència i ella va voler donar la situació per acabada recordant-me que la reunió era l'endemà, a les sis. A tot això, jo ja m'havia incorporat i feia cara de tòtila, i se'm notava i per això ella va rematar el comiat doncs ja ens veiem demà, oi? que vagi bé Marina.

Va ser en aquell moment i no pas en cap altre quan em van venir al cap totes les excuses útils i inútils que podria haver fet servir: és que se m'ha caigut el mòbil per aquí, em sembla... és que volia mirar l'horari de la oficina... I mentre me'n recordava vaig observar com la figura de la Mireia entrava de nou a la mitja llum-foscor de la oficina. No m'hi vaig fixar perquè sí, és que era per fixar-s'hi: unes sabates de taló de mig pam, una faldilla ben curta i una samarreta de tirants ben alegre, i no pas per les floritures que hi duia. És el límit quan el glamour tendeix als anys 80, la Mireia. Li deu venir per l'edat. Amb tot, jo no l'havia vist mai vestida així. Què carai hi feia vestida així?

Mentre m'allunyava, ara sí cap al metro, de la oficina de la penombra, de la imatge d'aquella motxilla a sobre la cadira d'en Marçal, del joc de llum i ombres a la sala de reunions, de les sabates de taló ressonant a l'entrar un altre cop, em van venir un munt de preguntes al cap sobre moltes coses relacionades amb un possible affair entre la Mireia, la jefa incorruptible i ell, aquell meu home que no ho és. Però la pregunta que les resumia totes era sens dubte una: es pot saber què carai faig pensant en tot això??