El Xavi magrejava la Maria, i ella feia sorollets complaents mentre jugava a mig tancar les cames mentre ell feia esforços per situar-s'hi. A mi que em costa poc mirar-me aquestes coses amb gust, no vaig tenir voluntat de quedar-me a veure fins a on arribaven; em veia un goril·la i una gacel·la, bèsties de mostrusenyor, ajuntades per la perversitat d'un encontre forçat.Vaig abandonar la meva situació de vigilant quan la cosa es pos
ava millor: un baluern d'olles i cassoles va esdevenir just quan girava cua i travessava el menjador altre cop en direcció a la porta de sortida, mig ajupida. La passió animal és irrefrenable.Ara només quedava esperar quant tardaria la Maria en explicar-nos la seva aventureta amb el cuiner de temporada. El cert és que jo no me'n vaig "assebentar" fins gairebé al final de les colònies, la persona triada per al relat amb pèls i senyals va ser la Judit. És el "mètode Maria" per fer sentir propera a la gent que no coneix de res: para l'orella que t'explico amb qui m'he embolicat. I és que a mi la gent que va escampant-se de bones a primeres, no és que em faci gaire el pes.
La Judit no la vaig conèixer gaire, durant aquestes colònies. Tot va ser cordial, però no vam fer-nos massa. Per una banda pel fet que la Maria se li empaparrés, i per l'altra pel que crec jo eren certs atacs de possessivitat envers al Martí, aquell nano dels ulls blaus que sembla ser que estaven junts o hi havien estat o no sé ben bé com anava. El fet però, és que sovint em notava al clatell dos ulls aprofundint en cada gest i paraula, quan la ocasió feia que estigués amb el Martí a soles durant més de dos minuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada