La nota que hi havia al llit de la Maria deia així:Necessito que m'ajudis a preparar el sopar, tinc molta feina. Em donaràs un cop de mà? Quan t'enduies la safata, et mirava caminar i he pensat que no duies roba interior, és així? 20:30 a la cuina.
El Xavi al seu temps se n'havia trobat una a la porta de la caseta del costat, a primera hora de la tarda:
Ens trobem a les 20:30 al teu obrador. Jo no duc mai roba interior, espero que tu tampoc. A veure com treballes.
Després de berenar, i en plena activitat amb els nens, cap a les vuit, la Maria ens va dir al Martí, la Judit, a ell i a mi, que havia de fer una trucada important, i que necessitava anar a fer una telefonada en aquell precís moment. Jo em vaig quedar de pedra, però potser havia subestimat la "gossor" de la Maria.
A un quart repicat de nou li vaig dir que anava al lavabo, que tornava en deu minuts. Per circumstàncies de proximitat, vaig anar als lavabos del costat del menjador, a la planta baixa. Vaig aprofitar per anar al lavabo, ja que hi era, i sortint-ne vaig ficar el nas a la porta del menjador que estava mig ajustada. A la cuina hi havia llum. En aquell moment vaig tenir una espècie de déjà vu, tot i que més aviat em feia gràcia trobar-me recurrentment en situacions d'aquest tipus.
Em vaig acostar cap a la finestreta que comunicava el menjador amb la cuina, per on el Xavi ens passava les safates de menjar. Vaig tenir temps de veure com la Maria reia amb aquell somriure irritant, mentre es mirava al cuiner de temporada de cua d'ull, mentre ell se li acostava amb l'instint humà sortint-li per les puntes dels dits.
El Xavi va voler comprovar si la Maria certament no duia roba
interior, tal i com deia la nota que havia trobat, i va engrapar-li les cuixes mentres li pujava la faldilla, tot d'un sol cop. Ella es va fer la sorpresa, perquè està clar que no ho estava gens, i mentre les mans d'aquell morenàs li tocaven ara la cuixa, ara la natja, ara la cintura i es recreaven en el fet complaent que la Maria s'havia tret les calcetes abans de baixar a la cuina, ella es recreava en el moment i deia les úniques cinc paraules que li vaig sentir dir en aquell moment (i posaria la mà al foc, que en el conjunt de tota la jugada, "hola" i "adéu" exclosos del recompte): en què vols que t'ajudi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada