Apocalipsi ara

A mi no m'agrada la gent tafanera, i encara diria més ja que les xafarderies i les mestresses de fer safareig em provoquen una certa repulsa, per aquest ànim de ficar el nas on no ho demanen. Però el que sí que és cert és que en algunes ocasions, quan el dubte no deixa lloc a altre cosa que la curiositat, he de esbrinar què carai passa. Així que em vaig aproximar encara més fins la porta de la oficina.
Quan vaig plantar-m'hi al davant només vaig evidenciar el que veia 10 metres abans: l'entrada era a les fosques, però estava mig il·luminada per la llum que arribava del passadís, en concret de la primera sala a la dreta. Allà és on acostumem a fer reunions, quan és el dia i l'hora que toquen, els monitors. És la típica sala de taula rodona al punt central, amb un moble d'estanteries de peu farcit d'arxivadors i altres documents. A la taula del Marçal, a l'entrada, tot estava perfectament ordenat: cap paper sobre la taula, cada carpeta a la seva gaveta, els bolígrafs al seu pot. Em va fer pensar que ell havia acabat la jornada laboral aquell matí, i si és que hi ha altres treballadors a la empresa feia tot l'efecte que al igual que ell no havien tornat després de dinar. Tots, està clar, menys qui havia obert la porta a ell, el coordinador de monitores. Acabava d'adonar-me que la seva motxilla estava a la cadira d'en Marçal quan vaig veure algunes ombres movent-se, a la sala de reunions. No sé per quin sentit primari, les persones ens ajupim quan ens volem amagar, com si fóssim neandertals que s'amaguen darrere uns arbustos per tal de no ser divisats pel preisard paleolític de torn. La veritat de la vida moderna és que quan estàs ficant el nas allà on no et demanen, perd el sentit ajupir-se davant d'una porta de vidre, quan l'habitació que estàs observant des del teu amagatall no-existent és a la penombra i tu a l'altra banda a plena llum del dia. Per la consegüent definició, tu veus qui hi ha a dins amb certa dificultat, i els qui són a dins et veuen amb tot detall, estiguis dreta o ajupida. Així que després del breu joc d'ombres, vaig sentir encara una mica d'enrenou (algú que sortia de la sala) i en comptes de girar-me i tocar el dos vaig genoflexionar encara més per, ara sí, quedar-me de cuclillas, que en diuen els castellans, sense saber què passaria exactament.
El que va passar es veia a venir des de feia estona. La porta es va obrir i jo no sabia on ficar-me: la Mireia em mirava amb cara d'astorament, i no vull ni imaginar-me la que feia jo. La pregunta era evident però calia fer-la:
- Què hi fas aqui?