Prenent te

Vam quedar a plaça Catalunya, perquè el Martí arribava amb el ferrocarril, a les set de la tarda.
A mi per norma general no m'agrada quedar pel centre, perquè sempre acabes anant a petar a bars de guiris on el claven una animalada per prendre qualsevol cosa. Aquests dies, amb les terrassetes parades, al bar més cotxambrós et cobren a més a més, un suplement.

El Martí feia 10 minuts tard quan vaig rebre un missatge al mòbil.
Ei perdona, he perdut el de i vint, arribo en 5 minuts!
En aquell moment vaig conèixer la gran lliçó del Martí: sempre arriba tard, i quan diu cinc són deu.
Finalment va fer cap a Canaletes, ens vam fer dos petons i vam anar cap al carrer Tallers a la cerca d'un lloc per seure. A Ramalleres, que hi fa cantonada, recordava que hi havia un bar d'estil àrab que em va agradar molt. En arribar ens van demanar que ens descalcéssim. No estava ple. Vam demanar un parell de tes i vam prendre lloc als coixins de cuir pintats, a terra, sobre les estores que cobreixen el terra del local.
La conversa va girar entorn què haviem fet després de la estada a la casa de colònies, posant-nos al dia dels dies posteriors: jo estic fent casals, ah doncs jo ja estic de vacances! vas enlloc? crec que no, no tinc cap proposta. I tu què fas? jo ara faré el casal fins a l'agost i llavors marxarem amb la Judit a Navarra... Ah si? quina sort! jo hi vaig ser fa dos anys i em va agradar moltíssim! Sí, jo no hi he estat mai, però la Judit hi té família...

Està clar que la incertesa de la relació entre el Martí i la Judit s'anava disipant, a mesura que avançàvem la conversa. Després de tot, no m'havia donat gaire marge a deixar volar la imaginació després del missatge del Martí. Està clar que havia pensat coses, perquè jo sóc feta d'aquesta pasta m'agradi o no, i alguna o altre divagació sobre el per què del missatge amb la corresponent pujada de ego sí que vaig tenir. Però com ja m'esperava l'ennuviament, no vaig deixar volar els ocells gaire alt.

Així podreu estar-vos a casa dels familiars, no? Sí, sí... la idea és aquesta... ens estalviarem uns quants calers amb això. Ah doncs que bé! Quants dies hi sereu? Doncs uns deu dies, i després jo he de tornar a Barcelona per preparar un examen, i la Judit es queda allà amb la família uns dies més...

Al principi m'ho semblava a mi, però cada cop que el Martí mencionava a la Judit abaixava lleugerament el cap, com a qui li fa vergonya dir segons què, que s'amaga de les seves pròpies paraules com pot.
Estava avergonyit de dir el nom de la seva xicota? Havia de sentir-se malament per quelcom que sentia, amagava, desitjava en secret? Era jo part d'aquell sentiment, amagat, desitjada en secret?
Mentre el sucre es desfeia a poc a poc entre les fulles de menta, jo feia volar ben alt els pensaments.

De vacances

Un cop acabades les colònies, ja no vaig seguir fent el casal d'estiu: el Santi, el monitor a qui substituïa s'ho va poder manegar per fer el matí-tarda a l'escola.
Després d'uns quants dies desconnectada literlament del món, començant l'estiu amb un cansament acumulat que es tradueix en dormir fins tard, sortir de casa preferentment quan el sol ja és baix, fer un parell de dutxes al dia, aquest matí rebo aquest missatge al móbil:

Ei Marina, vols que quedem algun dia d'aquesta setmana per fer una birreta? Jo baixo a Barcelona gairebé cada dia, ja diràs quan et va bé.Martí

Sota els estels

A mi anar de colònies, campaments quan hi anava, sempre ha fet que avivéssin en mi sentiments. No els sé concretar en bons o dolents, sentiments en general. Fa uns dies vaig llegir en algun lloc, que anar de campaments seria el competidor ideal per al share de pantalla pel que fa a reality shows de la tele que venen tant, tipus "gran hermano". Jo ho evidencio: fins i tot anant de colònies, a treballar com a monitora, estàs més obert, receptiu, dones més. Potser és la conjuminació dels nens i nenes, l'entorn natural, o el cel estelat que no es troba a la ciutat. Però estàs diferent.

El fet és que batalletes de la feina a banda, notes insinuants amb efectes inesperats i ulls blaus descoberts (i mirades a la nuca fulminants conseqüentment), les colònies no van tenir gaire més d'especial, a banda de la darrera nit.

Un cop vam haver fet la vetlla amb tots els nens i nenes, uns quants jocs de nit, una mica de tocar la guitarra, una mica de ploreres per part del sector infantil femení, la última quarentena de petons abans d'anar a dormir, va arribar la vetlla, la última, dels monitors.

La Maria va anar a fer un volt, a veure el Xavi, com totes les nits des de la primera. De fet, era evident que no la veuriem més fins demà al matí gairebé al temps que ens hagués de venir a buscar l'autocar (amb l'emprenyada per part seva). Amb la Judit, el Martí i ell vam quedar-nos a la sala de monitors una estona, fins que ells dos van decidir marxar, i jo aquí vaig pensar que potser sí que hi havia quelcom, tot i que no ho van dir en els cinc dies. Ens vam quedar sols.
Era un gran moment, segurament durant l'any havia fantasiejat en un moment així, així que vaig decidir no posar-me nerviosa, tot posant-m'hi.
- Anem a fora? fa força calor en aquesta sala?

Agafant el polar i la bossa de princesas que quedava, vam sortir del casalot. A fora no hi feia gaire fred, almenys durant els primers deu minuts no en feia. Ens el vam fer passar caminant al llarg del pla on haviem fet la majoria de les activitats durant aquells cinc dies. Allunyant-nos de la llum groguenca que il·luminava la porxada, el cel es mostrava, ara sí, ple d'estels.
Vam estar xerrant de moltes coses, al principi tan sols de com havien anat les colònies, de quan aquell havia fet allò o això altre i altres batalletes. Saltant-se el protocol de coordinador, comentant per sobre què tal havia anat amb els altres monitors (i òbviament, el cas gossil de la Maria!). Però també ens vam posar una mica al dia de què fèiem cadascú quan no ensenyava als nens i nenes a menjar. Ell, que ara ja ho sé que és sociòleg, té una visió molt crítica sobre les coses del seu voltant. Li vaig fer algun comentari sobre aquelles samarretes reivindicatives i vam riure una mica.
Amb la passejada vam vorejar la casa per fora, per un caminet fet pel pas entre l'herba, fins arribar a la part més baixa de la finca que estava en construcció encara. Des d'allà veiem de nou la llum groguenca de la entrada principal, i hi podiem arribar passant per sota d'un arc que pertanyia a la part antiga de la casa, per un camí de pedra. Vam fer quatre passes però ens vam asseure allà, mig a la penombra i amb la visió parcial del cel i la muntanyeta que limitava la casa, al davant.
No hi va haver demostracions de masclisme monitoril amb la guitarra, tocant hotel california dels Eagles, ni pinitos corals per part meva. Tampoc ens vam asseure abraçats per fer-nos passar el fred; ell que és tan insegur, tot i com es mostra, i jo que tot i que a vegades se m'acut fer bajanades com escriure notes anònimes a un goril·la i una gazel·la perquè es trobin, m'havia promès no posar-me nerviosa i per tant, ho estava més del necessari. Així que la imatge kumba fraternal no va esdevenir.
Simplement vam seure, vam menjar princesas i vam xerrar molt, sobre coses que no pensava que pugués parlar amb algú de la meva feina (monitores quarentones o ninyates); vam fer un repàs a l'actualitat, i no pas em refereixo a la premsa del cor: una mica de traspàs de competències, una mica de repatriacions i immigració, situacions desiguals, i també una mica d'Henry.
La Maria ens va trobar quan anava cap a la casa a buscar qui sap què, a quarts de quatre i vam donar per finalitzada aquella vetlla mítica, com si ens hagués enxampat algú i haguéssim de tocar el dos.

Que ell val la pena ja m'ho ensumava, però ho vaig acabar de corroborar. El que està per constatar és si la dita guanya (tiran más dos...) o la experiència avança posicions.

A foc fort

Les persones son realment imprevisibles. Quan vaig deixar les notes, al coixí i a la porta de la casa del costat, vaig pensar que la suggerència transgredia els límits de la racionalitat. Però és que, en el fons, seguim sent bèsties i els instints ens ragen d'allà, ho vulguem o no. Jo tampoc m'hi veia fent tal rebequeria, però tots tenim els nostres arranques i en el fons pensava que allò no passaria d'una anècdota que contar.

El Xavi magrejava la Maria, i ella feia sorollets complaents mentre jugava a mig tancar les cames mentre ell feia esforços per situar-s'hi. A mi que em costa poc mirar-me aquestes coses amb gust, no vaig tenir voluntat de quedar-me a veure fins a on arribaven; em veia un goril·la i una gacel·la, bèsties de mostrusenyor, ajuntades per la perversitat d'un encontre forçat.
Vaig abandonar la meva situació de vigilant quan la cosa es posava millor: un baluern d'olles i cassoles va esdevenir just quan girava cua i travessava el menjador altre cop en direcció a la porta de sortida, mig ajupida. La passió animal és irrefrenable.

Ara només quedava esperar quant tardaria la Maria en explicar-nos la seva aventureta amb el cuiner de temporada. El cert és que jo no me'n vaig "assebentar" fins gairebé al final de les colònies, la persona triada per al relat amb pèls i senyals va ser la Judit. És el "mètode Maria" per fer sentir propera a la gent que no coneix de res: para l'orella que t'explico amb qui m'he embolicat. I és que a mi la gent que va escampant-se de bones a primeres, no és que em faci gaire el pes.

La Judit no la vaig conèixer gaire, durant aquestes colònies. Tot va ser cordial, però no vam fer-nos massa. Per una banda pel fet que la Maria se li empaparrés, i per l'altra pel que crec jo eren certs atacs de possessivitat envers al Martí, aquell nano dels ulls blaus que sembla ser que estaven junts o hi havien estat o no sé ben bé com anava. El fet però, és que sovint em notava al clatell dos ulls aprofundint en cada gest i paraula, quan la ocasió feia que estigués amb el Martí a soles durant més de dos minuts.

Instints humans

La nota que hi havia al llit de la Maria deia així:
Necessito que m'ajudis a preparar el sopar, tinc molta feina. Em donaràs un cop de mà? Quan t'enduies la safata, et mirava caminar i he pensat que no duies roba interior, és així? 20:30 a la cuina.

El Xavi al seu temps se n'havia trobat una a la porta de la caseta del costat, a primera hora de la tarda:
Ens trobem a les 20:30 al teu obrador. Jo no duc mai roba interior, espero que tu tampoc. A veure com treballes.

Després de berenar, i en plena activitat amb els nens, cap a les vuit, la Maria ens va dir al Martí, la Judit, a ell i a mi, que havia de fer una trucada important, i que necessitava anar a fer una telefonada en aquell precís moment. Jo em vaig quedar de pedra, però potser havia subestimat la "gossor" de la Maria.

A un quart repicat de nou li vaig dir que anava al lavabo, que tornava en deu minuts. Per circumstàncies de proximitat, vaig anar als lavabos del costat del menjador, a la planta baixa. Vaig aprofitar per anar al lavabo, ja que hi era, i sortint-ne vaig ficar el nas a la porta del menjador que estava mig ajustada. A la cuina hi havia llum. En aquell moment vaig tenir una espècie de déjà vu, tot i que més aviat em feia gràcia trobar-me recurrentment en situacions d'aquest tipus.

Em vaig acostar cap a la finestreta que comunicava el menjador amb la cuina, per on el Xavi ens passava les safates de menjar. Vaig tenir temps de veure com la Maria reia amb aquell somriure irritant, mentre es mirava al cuiner de temporada de cua d'ull, mentre ell se li acostava amb l'instint humà sortint-li per les puntes dels dits.
El Xavi va voler comprovar si la Maria certament no duia roba interior, tal i com deia la nota que havia trobat, i va engrapar-li les cuixes mentres li pujava la faldilla, tot d'un sol cop. Ella es va fer la sorpresa, perquè està clar que no ho estava gens, i mentre les mans d'aquell morenàs li tocaven ara la cuixa, ara la natja, ara la cintura i es recreaven en el fet complaent que la Maria s'havia tret les calcetes abans de baixar a la cuina, ella es recreava en el moment i deia les úniques cinc paraules que li vaig sentir dir en aquell moment (i posaria la mà al foc, que en el conjunt de tota la jugada, "hola" i "adéu" exclosos del recompte): en què vols que t'ajudi?

Com els olora

A l'hora de dinar la Maria se'm va asseure al costat. De vegades penso que li caic bé, i encara no entenc per què la veritat. Estavem asseguts amb els de primer, que són els més llestos, i tenen calada a la Maria igual que jo.
Després de l'amanida verda, la Maria es va aixecar per anar a cercar la truita de patates, com és habitual hi ha un encarregat per taula a cada àpat. La Maria, que no ha entès que la responsabilitat l'han d'assumir els infants, per fer-se partícips de l'àpat, hi va anar ella (o bé, potser, ja la va assumir un infant, després de tot).
En tornar, em va mirar amb cara de gossa, que per ella deu ser cara d'entremaliada. Has vist al noi de la cuina? Va deixar anar una versió lleu del seu riure. No diré que m'ho veia a venir, però per la Maria és esport nacional clitxar als tios. I tirar-se al seu coll, la pràctica habitual un cop clitxats. Li vaig dir que no havia tingut la oportuntiat, intentant deixar tancada aquella conversa que ja sabia com aniria. Tia doncs és guapissim (tia? però qui s'ha cregut que és aquesta?). M'ha dit que fa intensiu durant el juliol i està cada dia aquí treballant; dorm a la casa menuda del costat, saps?

Essent sincera, la Maria no és que em caigui bé exclusivament perquè no hicomparteixo valors, idees, formes de fer amb ella; també és perquè no comparteixo aquest cos voluptuós que mostrusenyor li va entregar. És que no hi ha dret, d'alimentar el tòpic de la guapa tonta i la llesta lletja, però és que els exemples estan arreu. No sé pas què li donaven de jalar, quan era més petita que ara, però de ben segur que a ma mare no li van aconsellar l'aliment que fa crèixer el pit de tal manera. I és que ja ho diuen per allà, que tiran más dos... i així és, perquè si els hagués d'interessar per parlar, al tio o tia que li agradés la Maria, aniria ben llest.

Vaig veure una oportunitat, així que quan vam acabar amb la carn arrebossada em vaig oferir a anar a buscar la safata amb talls de síndria a la cuina. Efectivament, allà estava, el cuiner de temporada. La veritat és que el noi feia força patxoca, ben moreno de pell i amb el cabell fosc, alt i amb bona planta. Li vaig demanar la safata per la taula i li vaig preguntar com es deia. Xavi, va dir somrient maliciosament (a veure si aquest es pensava que jo era del tipus Maria...).

Mentre els nens i les nenes jugaven a pilota abans de l'activitat de la tarda, vaig passar per la sala de material a recollir un parell de fulls blancs i un bolígraf. M'hi vaig esmerçar tant com vaig poder, tot i que la veritat sigui dita vaig anar una mica fins al límit amb el contingut, però volia posar a prova els instints humans.

Més tard, a l'hora de berenar, la Maria descobriria que tenia una nota al seu coixí.

Hasme tuya

El Martí i la Judit eren els amos de les bosses que havia trobat a l'habitació de monitores. Treballaven a la mateixa empresa, però a un altre centre. No els havia vist mai abans. Segur que no, perquè aquells ulls els hagués recordat sense problema.
El Martí té uns 20 anys, és alt i més aviat sec. Però no sec d'esprimatxat, sec de fibrat: de fer atletisme, natació, rem, hòquei, i de tant en tant futbol (tot això en diverses etapes de la vida, des dels dotze anys). Té allò que en diuen "memòria muscular", que ja ho voldrien molts. Per fer-ne una explicació entenedora, ve a ser que el qui es fa pernil a si mateix a base d'exercitar el múscul, sempre es mantindrà més o menys pernil quan torni a l'activitat física intensa. Fa patxoca, vaja.
Però fibres a banda, el Martí encandila la sensibilitat amb el blau intens dels seus ulls. És el blau i unes pestanyes presents i fosques que l'emmarquen, que els fan especials.
Així el meu desdeny al girar-me per esborrar qualsevol confusió que pogués barrejar la meva persona amb la Maria, em va passar per complet en veure'l.
- La Marina? Em pensava que vindria un altre noi, el Santi es diu?
- Sí, en principi sí, però al final no va poder venir i sóc jo qui he vingut en comptes d'ell.
- Ah doncs perfecte!... a nosaltres, a la Judit i a mi (m'assenyalava una noia) ens ha pujat la Mireia en cotxe, amb el material. Ja el tenim tot guardat...
Va seguir comentant, mentre jo li feia que sí amb el cap, que havia desat els dacs i la plastelina a la nevera, perquè amb la calorassa que queia segurament s'haguéssin desfet abans no els haguéssim fet servir, però el meu cervell va tornar a l'estadi anterior en sentir aquell nom propi: l'assetjament de la Mireia envers el coordinador de monitores.

Jo ja estava carregant-me de valor per veure com la jefa es desfeia davant seu, entre miradetes i avançaments mínims de cames, i com ell anava perdent posicions fins a topar de cul amb una de les taules del menjador. I llavors a ella li va sonar el mòbil. El duia a la mà i el va agafar d'immediat, es va girar "como una ola" i se'n va anar deixant un com estàs ben allargat i ben fals, a l'aire del menjador.
Ell va acotar lleugerament el cap i es va passar la mà pel clatell. Volia dir això que s'ho estava passant malament amb la jefa insinuant-se-li? I va tornar-lo a aixecar, deixant que la vista li vagaregés per la sala, entre les cuites dels nens i nenes. Fins que va topar al punt on ens trobàvem el Martí i jo.
El Martí ja havia conegut la Maria, que és com una gossa i els olora de lluny, i se li havia plantat al davant mentre jo vivia aquell lapse vigilant els moviments d'una i l'altre. La ninyata ja traspuava aquella simpatia tan seva que a mi em treu de polleguera. Però ni tan sols el crit agut d'aquell somriure histèric va poder corrompre el contacte visual entre ell i jo. I llavors es va esbossar un somriure, com del qui troba un punt de calma entre el caos, un alleujament. Un somriure transitori i tímid, terrorificament còmplice d'un sentiment. Vull aclarir que no va ser fruit de la meva imaginació fantasiosa, aquell somriure va esdevenir en aquell moment. Un moment d'aquells de dir hasme tuya, perquè si no és ara no sé quan serà (i a més, mai se sap quan la Maria podria tirar-se-li al coll). Però està clar que el moment no va arribar aquell matí al menjador.

Les ninyates

La Maria és una de les ninyates que treballen amb mi. Les anomeno ninyates per tal de diferenciar-les de les quarentones, amb tots els meus respectes per aquest segon grup d'edat. Les ninyates ho són per joves amb la sang en bull i les hormones a punt d'explosionar en qualsevol moment, pròpies està clar de la seva edat. Tot això se'ls nota quan enraonen, sobretot pel contingut del que diuen. Però hi ha un tret diferencial i característic en el moment en què... riuen. Aquell riure agut que envaeix l'espai proper. Hi tinguis confiança o no, se t'arramba, et busca, t'estreny. Com elles mateixes fan.

La setmana passada vam anar de colònies amb els nens i nenes que els pares i mares els havien apuntat a aquesta activitat de pre-agost, és a dir vacances, és a dir juliol. És com el típic casal d'estiu, però es marxa els cinc primers dies. Jo en principi no hi havia d'anar, però a la reunió de monitores que es va fer la setmana anterior, m'ho van proposar ja que el Santi, un dels monitors (i no monitora) de l'escola on treballo no hi podia anar, a última hora. Seriem doncs, ell, la Maria i jo. No sé per què em va semblar que la Maria feia certa cara de desil·lusió quan a la reunió va sentir que jo ocuparia el lloc del Santi. És vox populi que el Santi i la Maria, de tant en tant, tenen aquelles trobades furtives a la sala de monitores quan és l'hora de fer la digestió. Jo entenc el sentiment; la calor d'aquella estona, les ganes que s'acumulen a l'estòmac i més enllà. Però no crec que sigui l'espai ni el moment adequats per sufocar-la. No sé si ell ho sap, espero que no, perquè saber-ho i no fer-hi res té tela!

Aniriem doncs amb un barrejam de nens i nenes de primer, segon i tercer de primària (d'egb, que deien abans) a una granja-escola de Santa Maria de Besora, on es va any sí, any també.
Jo, no cal dir-ho, no tenia al cap passar-me aquests cinc dies fora de casa, però la perspectiva de passar unes quantes nits a la llum del foc de camp i els estels a la seva vora, em van fer replantejar la situació. Aclareixo que a les granja-escoles no es fa foc de camp en cap cas, però és el moment entranyable que em ve al cap a una motxillera de cap a peus com jo.
El primer dia en arribar, després d'un trajecte en autocar més o menys accidentat, perquè ja se sap que els elements calor, corbes i olor a ambientador pino tots junts fan escarafalls entre la població infantil i ninyatil, vam arribar a la casa de colònies. En deixar les bosses a l'habitació on, està clar, ja estava imaginant els moments íntims i entranyables que passariem, em vaig adonar que hi havia dos motxilles a sobre de dos dels matalassos de les 3 lliteres. Un cop al menjador, on hi havia una corredissa important de nens i nenes, vaig veure la Mireia parlant-hi. Està bé, que la meva ment malaltíssa em fa veure el que no és, o més ben dit, el que em puc arribar a imaginar, però no se'm va escapar una caiguda d'ulls de la jefa que feia eriçar els pèls del clatell. Per la sensualitat, vull dir. No per l'anti-estètica que representaven els shorts del Decathlon color violeta. Quina concentració de luxúria per mil·límetre quadrat que duien aquelles pestanyes banyades de rimel! Tot aquest reguitzell de comunicació no verbal em va fer caure altre cop als meus dubtes posteriors a l'esceneta de la oficina.
Mentre escrutava els moviments de la jefa, una veu al meu costat em va dir "Hola, ets la Maria?". Vaig tornar de la òrbita paranoica i em vaig girar, no pas amb massa interès cal dir-ho, dient "no... jo sóc la Marina".
Ostres, quins ulls.

Apocalipsi ara II

No feia veu de sorpresa, ni d'empipada, ni molt menys. Pel seu to hagués dit que s'acabava de trobar el seu nebot preferit a la porta de casa seva amb un gran somriure i unes quantes flors collides al parc (per dir qualsevol cosa queca). A mi em va desconcertar de tal manera que vaig perdre el fil de la excusa que estava elaborant a marxes forçades, així que vaig barbotejar alguna incongruència i ella va voler donar la situació per acabada recordant-me que la reunió era l'endemà, a les sis. A tot això, jo ja m'havia incorporat i feia cara de tòtila, i se'm notava i per això ella va rematar el comiat doncs ja ens veiem demà, oi? que vagi bé Marina.

Va ser en aquell moment i no pas en cap altre quan em van venir al cap totes les excuses útils i inútils que podria haver fet servir: és que se m'ha caigut el mòbil per aquí, em sembla... és que volia mirar l'horari de la oficina... I mentre me'n recordava vaig observar com la figura de la Mireia entrava de nou a la mitja llum-foscor de la oficina. No m'hi vaig fixar perquè sí, és que era per fixar-s'hi: unes sabates de taló de mig pam, una faldilla ben curta i una samarreta de tirants ben alegre, i no pas per les floritures que hi duia. És el límit quan el glamour tendeix als anys 80, la Mireia. Li deu venir per l'edat. Amb tot, jo no l'havia vist mai vestida així. Què carai hi feia vestida així?

Mentre m'allunyava, ara sí cap al metro, de la oficina de la penombra, de la imatge d'aquella motxilla a sobre la cadira d'en Marçal, del joc de llum i ombres a la sala de reunions, de les sabates de taló ressonant a l'entrar un altre cop, em van venir un munt de preguntes al cap sobre moltes coses relacionades amb un possible affair entre la Mireia, la jefa incorruptible i ell, aquell meu home que no ho és. Però la pregunta que les resumia totes era sens dubte una: es pot saber què carai faig pensant en tot això??

Apocalipsi ara

A mi no m'agrada la gent tafanera, i encara diria més ja que les xafarderies i les mestresses de fer safareig em provoquen una certa repulsa, per aquest ànim de ficar el nas on no ho demanen. Però el que sí que és cert és que en algunes ocasions, quan el dubte no deixa lloc a altre cosa que la curiositat, he de esbrinar què carai passa. Així que em vaig aproximar encara més fins la porta de la oficina.
Quan vaig plantar-m'hi al davant només vaig evidenciar el que veia 10 metres abans: l'entrada era a les fosques, però estava mig il·luminada per la llum que arribava del passadís, en concret de la primera sala a la dreta. Allà és on acostumem a fer reunions, quan és el dia i l'hora que toquen, els monitors. És la típica sala de taula rodona al punt central, amb un moble d'estanteries de peu farcit d'arxivadors i altres documents. A la taula del Marçal, a l'entrada, tot estava perfectament ordenat: cap paper sobre la taula, cada carpeta a la seva gaveta, els bolígrafs al seu pot. Em va fer pensar que ell havia acabat la jornada laboral aquell matí, i si és que hi ha altres treballadors a la empresa feia tot l'efecte que al igual que ell no havien tornat després de dinar. Tots, està clar, menys qui havia obert la porta a ell, el coordinador de monitores. Acabava d'adonar-me que la seva motxilla estava a la cadira d'en Marçal quan vaig veure algunes ombres movent-se, a la sala de reunions. No sé per quin sentit primari, les persones ens ajupim quan ens volem amagar, com si fóssim neandertals que s'amaguen darrere uns arbustos per tal de no ser divisats pel preisard paleolític de torn. La veritat de la vida moderna és que quan estàs ficant el nas allà on no et demanen, perd el sentit ajupir-se davant d'una porta de vidre, quan l'habitació que estàs observant des del teu amagatall no-existent és a la penombra i tu a l'altra banda a plena llum del dia. Per la consegüent definició, tu veus qui hi ha a dins amb certa dificultat, i els qui són a dins et veuen amb tot detall, estiguis dreta o ajupida. Així que després del breu joc d'ombres, vaig sentir encara una mica d'enrenou (algú que sortia de la sala) i en comptes de girar-me i tocar el dos vaig genoflexionar encara més per, ara sí, quedar-me de cuclillas, que en diuen els castellans, sense saber què passaria exactament.
El que va passar es veia a venir des de feia estona. La porta es va obrir i jo no sabia on ficar-me: la Mireia em mirava amb cara d'astorament, i no vull ni imaginar-me la que feia jo. La pregunta era evident però calia fer-la:
- Què hi fas aqui?